Portal de la meva infantesa
Del fons de la ment
emergeixen càrregues
de nostàlgia,
volen portar-me
llàgrimes als ulls
i una tristesa
innominada...
Hi ha un vent
que empeny boires
inesperades,
vers les solituds
del meu espai íntim:
no vull que vencin els ahirs
de la meva vida...
Vénen com onades
d'una mar interior
que va engolint els dies,
i jo apel·lo al coratge,
que fa niu dins el cor,
Temple i Santuari viu,
de l'Esséncia que m'il·lumina...
Oh cicle primaveral,
que retornes i et renoves,
sense angoixes ni records,
sempre nou de vida,
regenerant-ho tot:
sigues-me mirall
per viure sempre l'avui !!
Manuel Luis Tatjé
3 comentaris:
Hola Manel, havia de ser jo, qui et comentes aquesta poesía tan maca,
doncs, jo també la sento meva, al veure el portal de casa nostre,m'he emocionat, ens vénen al cap tans recórds.
Una forta abraçade
Carme
Doncs si, Maria Carme, la nostalgia gairebé és inevitable, conforme ens anem fent grans, encara que de vegades, no és bona consellera, i aquest és el sentit del poema que has llegit quan dic: "no vull que vencin els ahirs...", records d'infantesa sempre en tindrem, sortosament...Però hem de procurar de viure sempre en l'Ara i Aquí...
Gràcies pel teu comentari, fins aviat !!
Publica un comentari a l'entrada