NOSTALGIES (Poema)


Portal de la meva infantesa

Del fons de la ment
emergeixen càrregues
de nostàlgia,
volen portar-me
llàgrimes als ulls
i una tristesa
innominada...

Hi ha un vent
que empeny boires
inesperades,
vers les solituds
del meu espai íntim:
no vull que vencin els ahirs
de la meva vida...

Vénen com onades
d'una mar interior
que va engolint els dies,
i jo apel·lo al coratge,
que fa niu dins el cor,
Temple i Santuari viu,
de l'Esséncia que m'il·lumina...

Oh cicle primaveral,
que retornes i et renoves,
sense angoixes ni records,
sempre nou de vida,
regenerant-ho tot:
sigues-me mirall
per viure sempre l'avui !!


Manuel Luis Tatjé

WAGNER A LA SEU DE MANRESA...
NEBULOSA XII




A IGNASI TORRAS,
Organista.

Sempre que ha vingut algú de fora, amistats, etc., he tingut gran interès en portar-los a la Seu de Manresa, la Catedral dels meus somnis, la "meva" Catedral gòtica estimada, on d'infant vaig fer d'escolà i rebre algún cop de canelobre, on vaig cantar al cor aquella "Salve Regina" meravellosa o els Goig de la Verge de l'Alba, on corria vers la sagristia a posar-me aquella petita sotana i el roquet, encara que m'agradava més posar-me la vermella dels "grans oficis". No entenia gran cosa d'aquelles litúrgies, però el pòsit espiritual que es va instal·lar en mi aquells anys l'he portat sempre en mi, no s'em ha oblidat mai. Com tampoc m'he pogut treure del cap -com deixo dit en aquest mateix bloc-, fets per mi tant frapans com allò de "matar jueus". Però la meva afecció a la Seu va molt més enllà que tot això, i la retrobo, ja adult entre les meves renovades inquietuts espirituals, com portadora i custòdia, d'aquesta gnòsi pura, en cada carreu, en cada columna, en cada vitrall, en l'eco tant especial, que em captiva, de la gran i nua nau d'altíssimes claus de volta...

Fou exactament doncs el 21 de Maig del 1993, que vaig portar un nou vei i amic, fins la Seu, l'Albert Ferrando i González, coneixedor de la seva sensibilitat, que es va posar en vibració immediatament, traspassat el portal del Temple.
Quina no seria la meva sorpresa en trobar l'Ignasi Torras, posat en l'orgue, veí de la meva manresana infantesa, conegut de tota la vida, ens hi vam apropar i vaig gosar a demanar-li si ens podia tocar "alguna cosa de Wagner"...
Les notes de l'orgue majestuós executades per l'Ignaci feren el miracle, i Wagner va ser a la Seu, i això em va inspirar aquell instant inoblidable:

WAGNER A LA SEU

Les columnes, voltes i vitralls,
s'han omplenat de Glòria,
i els carreus tots de noble pedra,
les ombres més profundes,
s'han fet Llum, amb matisos ocres
i vermells, i el cor i l'esperit,
han vibrat amb mística embrenzida,
dins el gòtic majestuós i esotèric
de la divina Seu dels meus somnis...


És com si el temps subjectiu,
s'hagués aturat per uns instants,
amb l'Essència Còsmica d'aquestes
Harmonies Divinals amb Amor i Força,
executades amb respecte i admiració,
amb la precisió i energia del Mestre...
Aillats dins la immensa nau,
el so preciós, impressionant de l'orgue,
ha transmutat tot l'ambient circumdant...


Les notes dels Mestres Cantaires de Nuremberg,
han premut amb el seu Missatge,
la nostra humana personalitat imperfecte
i un estat conscientiu d'elevació,
s'ha apoderat meravellosament de nosaltres,
perquè les circumstàncies imprevisibles
d'aquest dia assolellat de Primavera,
ens han obsequiat, sense saber-ho, ni esperar-ho,
amb el goig d'aquests moments únics...


I com infants embadalits i emocionats,
a l'original i espontani concert,
hem assistit amb una joia tant especial !!
I la Seu cobrava una vida nova,
que és com si una nostàlgia ancestral,
ens recordés antiquíssims ritus cristians
llargament abcents, cants griàlics,
amb els que el Gran Mestre Richard Wagner,
es va inspirar: Loengrin, Tannhauser, Parsifal...


És com haver tingut un privilegi d'instant,
un premi, un respir en el camí,
una alenada d'aire fresc i renovat,
com per prendre forces per seguir endavant,
enmig del dur camí de cada dia,
en la batalla per l'auto-coneixement intern,
en aquest món dual on som posats a prova,
per crèixer i ajudar a crèixer,
per conèixer Allò que realment és la VIDA.


Gràcies, de tot cor, Ignasi !!
21 de Maig del 1994
Manuel Luis Tatjé


L'11 de Juny del 1994, rebia aquesta carta de resposta per part de l'Ignasi:

En MANUEL LUIS TATJE
SANT VICENÇ DE CASTELLET

Benvolgut amic.

A través de la teva estimada mare Joana, he rebut el teu poema WAGNER A LA SEU que m'has dedicat. M'ha omplert de joia copsar que escoltar música de Richard Wagner a la Seu -la Seu dels teus somnis- (i , meus), et va plaure. La descripció que en fas és sorprenent, i com que parles de coses estimades i venerades, em fa estar content pensar que en aquell matí de dissabte, la música t'havia dit quelcom.

Era la música que cada any ressona a Bayreuth, a la convocatòria que any rera any acut gent d'arreu del món, atreta per la bellesa del creador perfecte del drama musical. Al cor d'Europa, i dalt d'un turó, s'alça aquest Teatre que cada any milers de persones frueixen de la música amorosa dels Mestres de Nüremberg, o senten els gegants, els enans, els déus de la Tetralogia, o la redempció de Parsifal...

La seu és quelcom important sobretot penso que per aquells que un dels primers sons extraordinàris que pogueren escoltar foren les campanes, la majestuositat de l'edifici. Tu, des del tercer pis del carrer de les Piques el veies, jo no arribava a tant..., també veiem Montserrat, encara que més tu que jo, per la mateixa circumstància. Sempre havia sentit el desig de pujar a la muntanya, la Muntanya, i de nano recordo la gran música de Wagner, rebuda per la ràdio: La Calvalcada de les Walkiries, el celestial preludi de Lohengrin ... el fill de Parsifal que ve amb el cigne a posar justícia i a redimir una Elsa de Brabant, víctima de l'odi i de l'engany d'Ortrude. Ve del Montsalvat, i Montsalvat és el Montserrat que inspira Wagner i hi situa Parsifal ... és la muntanya que guarda, enclou el misteri del Grial, la Llança que occí el Cos de Crist... Aquest anhel de veure una Muntanya, com el salm ens recorda que l'ajut ens ve de la Muntanya del Senyor ( salm CXX) com el Sinaí de Moisès, on Déu promulgava la Llei pel poble...

Montserrat segons Mn. Cinto Verdaguer és el nostre Sinaí. Les campanes convoquen als cristians a l'àpat. Majestuoses amb el seu obstinat so (Do-Sol-La-Mi) a 4 x 4, entonen la melodia sobre la qual desgrana Wagner la música dels cavallers que servant el llegat d'un passat, convoquen al Memorial. Memorial d'Amor i de Perdó.

Wagner és únic. Hi han moments que el drama esdevé punyent, de sobte s'albira la Llum, i baixa el colom del cel, que es posa damunt del Grial. Kundrya esclava de Klingsor (que feia la punyeta amb les seves pòcimes, des del seu falansteri misteriós) prengué la Llança a Amfortes que es deixà seduir per ella... Parsifal és l'heroi pur i beneït que la captiva, i ajuda a oficiar, finalment l'àpat amb el Calze del Sant Sopar...

El que té misteri és estimat. I esperat. La música del Divendres Sant que Wagner escrigué un Divendres Sant inspirat al Llac de Zurich, és el meravellós preludi que ens portarà cap al final que Parsifal ha recuperat la sagrada reliquia la retorna als Cavallers del Grial.

La Seu dels somnis, Wagner, els records de jovenesa que caminen cap el Destí. Posem-hi música. Posa-hi poesia, com tan meravellosament has fet.

Gràcies. Moltíssimes gràcies.

Ignasi Torras i Garcia

Aquesta carta que em va enviar l'Ignasi crec que val la pena de ser llegida, pel gust i l'erudicció amb que està feta, diu molt de la seva sensibilitat, i d'aquest coneixement que te de R. Wagner, Mestre del que compartim l'admiració, i del que ell en sap reproduir les màximes inspiracions escrites al pentagrama.

Doblement agraït, Ignasi !!

Manuel Luis Tatjé

Vegis "NEBULOSA V" en aquest mateix Bloc.

RICHARD WAGNER: ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG: Preludi

NEBULOSA XI

L'Emili ens va deixar el mes de Febrer del 2.005, i les seves cendres van ser escampades entre Montserrat i El Pedraforca, dos massissos que ell havia estimat. Si aquest any 2.oo5, va començar amb la partida del meu amic, altres ombres inquietants, em faria arribar també a mi i als meus, aquest fatidic any, també de sofriment, angoixes i provatura, puix que el més de Juliol em van detectar un nòdol cancerós al pulmó esquerre, i això, d'entrada, va capgirar totes les expectatives; allò que sempre has vist en els altres, ara ho viuria en la pròpia carn. Vaig començar i vàrem començar, un particular "via crucis", fins que finalment es va arribar a l'inequívoc diagnòstic. El fet de tenir-no concentrat i gens escampat, va facilitar l'accés a la intervenció quirúrgica, que va suposar l'extirpació de la meitat del meu pulmó esquerre.

Quan vaig arribar -amb llitera-, a l'antesala d'aquell quiròfan de la Clínica "Quirón", tots aquells joves professionals m'esperaven riallers i allò era un evident signe de confiança. I al cap de pocs segons, un tall vers la foscor, l'inexistent, el no-res, l'inconsciència, podia haver sigut inicialment la mort, però vaig recuperar la Consciència, o la Consciència em va recuperar a mi (segons com es miri). I el primer que em va aparèixer van ser els caps estimats de la meva esposa, les meves filles, gendres, familiars i el Dr. Cirurgià, que amb tan d'encert m'havia intervingut. Al contrari de molts i coneguts casos, per mi l'anestèsia no va ser sinònim ni de desdoblament, ni de projecció astral. Sinó, com he dit, d'interrupció, foscor absoluta, buit.

Recordo que mentre l'amable zelador em conduïa cap a baix a quiròfans, dins meu només hi havia una enorme sensació de prec i entrega, com un donar-me amb mística indefensió a l'entera Voluntat del Pare. Que sigui de mi el que hagi de ser... I ajut, demanda d'ajut per passa aquesta gran Prova, que tanta angoixa havia dut i duia als meus i a mi, que sovint em semblava que tot no era més que un somni del que em podia despertar en qualsevol moment. I aquesta va ser la sensació, com sortir, novament d'una nebulosa, -diuen que semblava un nen petit-, quan em vaig despertar dels efectes anestèsics, un cop consumada la intervenció, i per entre l'entendrida i emocionada veu de la meva esposa i companya, MªÀngels dient-me: "Manel, ja està passat... Ja està, ho veus que ha anat ràpid..?

Crec que una gran "força" em va acompanyar en tot moment, malgrat les temences humanes i pròpies de viure un procés com aquest. Quanta reflexió nova es genera al fons del Cor i de l'Ànima, quan saps la pròpia Vida amenaçada d'una manera imminent, al marge de la dinàmica "normal" de la Vida, on de vegades, i sovint, l'home també pot estar en perill imminent, "però no en sap ser conscient, ni de bon troç !" Quan es te real Consciència d'aquesta "imminència", tot canvía, tot esdevé diferent, és tan mateix un angle nou a través del qual hom comença de contemplar la Vida, el més quotidià, el més senzill, el més elemental, de sobte, la vida, les persones, les fites, tot te una importància nova, sense rutines. La importància d'allò "que se't pot acabar", i per tant, "valores a l'alça", "en la seva justa mesura", cosa que no es feia abans, perquè "normalment", hom no pensa en la humana finitud en la que estem immersos. Un savi filòsof, sintetitza el que intento resumir, en una sola frase digna de tenir molt en compte: "Sempre hauriem de viure com si fos l'últim dia de la nostra Vida". El que indefectiblement ens torna a remetre al "Carpe Diem", "Aprofita l'Instant", "Viu el Moment".

De vegades quan hom cau en les rutines de la vida, en la vida maquinal, quan excessivament els dubtes i les preocupacions materials, "omplen" tota la nostra atenció, "tota" la nostra Vida, i, per tan, la Consciència queda com descartada, desplaçada, "és quan arriben aquests cops, aquests sotracs que posen al límit les nostres expectatives de Vida. Es com si ens provoquéssin un "curtcircuït" per obligar-nos a reaccionar, per fer-nos sortir de l'ensopiment psicològic de les rutines, "fer-nos reflexionar", "fer-nos adonar d'on estàven, d'on hem de sortir, i a on hem d'anar"...

No vull dir amb això que totes les malalties greus i no tan greus que ens afecten "tinguin aquest objectiu", en tots cas és quelcom que ha de descobrir cada un a través de la pròpia experiència.

La feblesa humana, travessant un tràngol d'aquests, queda novament palesa, per si de cas ens en haviem oblidat. Perquè de vegades succeeix que "veiem tan lluny" qualsevol malaltia que ens pugui fer "saltar" d'aquest món, que aquesta mateixa "llunyania" és directament proporcional -no sempre, evidentment, però si en molts casos-, a un grau terrible d'irresponsabilitat conductual en diferents terrenys de la vida quotidiana. És el miratge amb que l'Ego ens enganya bo i allunyant-nos de la Consciència. Ens sembla que ningú ens pugui treure del "nostre castell", que hi hagim de restar eternament, i per aquesta causa som capaços de trepitjar tothom que se'ns posi pel davant, , -cosa que, més a la curta o a la llarga-, "acabarà fent-nos molt desgraciats... La Consciència mai ens aconselleria d'actuar així...

En opinió personal meva, algunes vegades (com he dit, no sempre) la Vida ens porta "sotragades", que son "avisos desesperats de la nostra pròpia Consciència" perquè posem "remei a qüestions que no portem prou bé". Poden ser "questions intimes, personals o particulars, com poden ser qüestions materials de la vida pràctica i quotidiana, però que, a més a més, poden estar afectant o arribar a afectar greument a altres. Per això és molt important escoltar la Consciència per entre els brogits de l'Ego animal. Si algú es posa en "alerta i perceptiu", podrà sentir la Consciència. Si alguna cosa no s'ha fet correctament, " ho sabrà immediatament. De vegades, hom no la vol sentir per "raons òbvies", però la Consciència te un agulló tan profund i afilat, que adoloreix per dins i salta totes les barreres... N'hi ha que han arribat, lamentablement, a llevar-se la pròpia Vida per no sentir-la. El terrible d'això, és que amb aquest acte terrible, "la senten més que mai, és com si haguéssin apujat el volum del so tot el que dona de si... I no hi ha escapatòria. S'ha de fer front a la situació.

I tot va contingut en aquesta mateixa nebulosa que son els graus de Consciència. A més Consciència, més equilibri en tots sentits, físic, psíquic, anímic, etc., més reflexió, més capacitat d'enteniment i de comprensió, menys possibilitat d'equívocs i altres danys, en definitiva una conducta més justa, positiva, solidària i pacífica. A menys Consciència, serà tot el contrari d'això, la qual cosa suposarà més possibilitat d'error a tots nivells i d'agreujar les pròpies situacions personals i col·lectives.

Si hom escolta la pròpia Consciència, estarà amb més disposició d'enfrontar un dolor determinat, que no si hi viu d'esquena. Jo he après una mica això. No vull anar -perquè no sóc-, de mestre de res. Tan sols és abocar un xic la pròpia experiència,si això arriba a algú i ajuda, és el màxim que puc esperar i desitjar.

Manuel Luis Tatjé

L'enr¡trada 11. Què com va aixó ? Quina "Nebulosa", no? Bé novament us agraeixo la vostra companyía i us saludo efusivament. Fins la propera... M.L.T.

NEBULOSA X

A mida que et vas fent gran, vas coneixent i descobrint el que "és" la Vida. De fet, tal i com la hem convertit els éssers humans. A partir de normes, dictadures, idees polítiques, fanatismes, democràcies, moralismes, religions, creences, tradicions, en definitiva i massa sovint, conjunts d'idees que "uns" han abocat sobre "altres", justament o injustament. De vegades, l'engany de torn es tan suggerent, tan verosimil, tan creïble, que el mateix mentider que el propaga i àdhuc l'imposa, és el primer auto-enganyat, de tan com ha arribat a creure aquella idea originàriament "falsa".

Però malgrat la immensa farsa amb que els homes convertim la Vida, hi ha un interior, hi ha una "Ànima" i hi ha un "Esperit", que és -per mi-, el més important de l'ésser humà, per damunt de totes les misèries humanes, de tots els egoismes i ambicions que han originat (i originen) els grans desastres i calamitats del món, a nivell "global", ara que ens volen fer descobrir que "som globals", però també a nivell individual, particular. Les "guerres" també son íntimes i personals i plenes de dolor propi i aliè. Tots tenim el nostre "Bush" i el nostre "Ben Laden" particulars. Però la nostra Consciència malgrat tots els "rebomboris", és al seu lloc. SI LA SABESSIM ESCOLTAR...

Si ho observem, quelcom hi ha en l'espiritualitat (no confondre-ho amb la "religió") que lliga, agermana, ens fa, en plural, "membres d'una mateixa i divina Essència", molt per damunt de les simples emotivitats. "L'única Clau, és ser-ne conscients". Pel que és vivencial en mi, estic convençut completament de l'existència d'aquests llaços invisibles entre els éssers humans i una "realitat transcendent", que és en la base mateixa de l'existència humana.

Si mor algú d'un elevat grau d'espiritualitat, aquests "llaços" ho transmeten, tot fent arribar inequívoques i finíssimes sensacions susceptibles de ser "descodificades" (si és que es pot dir així) en inspiradíssims pensaments i missatges. A mi m'ha passat això en el recent desencarnament (Gener del 2.005) de la gran cantant Victòria dels Àngels. El meu coneixement d'ella no era excessiu, per bé que sentía per ella una gran admiració. Una sola vegada la vaig veure i escoltar en directe, en el recital que va fer a la Basílica de Montserrat l'any 1.996, amb motiu del Cinquantè Aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Tanmateix em va emocionar la seva meravellosa veu. Després també he escoltat les cançons tradicionals catalanes cantades per ella, així com les Obres de Montpou, Montsatlvatge, i alguns fragments d'Operes, sobretot de Wagner, que és el meu Mestre preferit.

En morir Victòria dels Àngels vaig tenir la inexplicable sensació que havia desencarnat una dona d'espiritualitat gegantina, una de les grans... I això m'era "comunicat o transmès" a través de calfreds i sensacions que ni sabria explicar. Per aquest "lligam que tots tenim" hi viatjaven, de sobte, unes esvalotades(per dir-ho així) energies d'alt voltatge, molt especials, que destacaven, alertaven, informaven, cridaven l'atenció sobre la profundíssima persona que deixava aquest món físic.

Penso que son moltes les persones que senten aquestes sensacions en forma d'un "estat d'ànim diferent" i en forma de reaccions psíquiques de les quals en desconeixen l'orígen.

Això ens ve a dir un cop més, que l'home en el seu conjunt, no està (salvant algunes poquíssimes excepcions) en l' "estat conscientiu adeqüat". Si ho estés, podria "acompanyar" llargament els éssers que desencarnen. Tothom sabria molt més del "Misteri més gran de la Humanitat": La Mort i el Morir, el "més enllà" i en quin sentit la Vida es "transforma i continua" després del trànsit de la mort física o desencarnament.

Aquest "Coneixement" sobre la mort -com tot Coneixement veritable-, faria més savia a la Humanitat i moltes actituds i comportaments canviarien radicalment.

Fent aquestes darreres reflexions sobre els sentiments que "lligan" la nostra Ànima i el nostre Esperit, i connecten tota la Humanitat, poc m'imaginava que tot aquest "sotrac" de sentiments el trobaria ben viu en la sobtada mort del meu amic Emili Galdamez Gernandez (1), impossibilitat en una Residència d'Abrera. Teniem un intens diàleg humà sempre obert i estimulant, també repassavem molts records de la nosta joventut. Ens veiem un cop cada més i aquesta flama era ben viva. I ho segueix estan per bé aque ara ell segueix un procés ben personal en un altra àmbit dimensional. La sensació que he tingut ha sigut forta i ha durat, per bé que sé que ell ja és en el punt que havia somiat i viu una "altra realitat" que ja no te res a veure amb la d'aquest món físic.

Manuel Luis Tatjé

(1) Us recomano el meu "Blog" titulat: "Emili Galdámez, el meu amic" on parlo d'ell abastament. Feu-ho a través d'aquesta adreça: http://manelluisemili.blogspot.com/

Bé ja hem arribat a l'entrada número 10, i ja conec el contingut de la 11, o sigui que prepareu-vos..! Fortes salutacions. M.L.T.

VICTORIA DELS ANGELS: EL CANT DELS OCELLS

NEBULOSA IX

De fet, si hom practiqués el "Carpe Diem" sabria a ciència certa el veritable i objectiu valor del temps:Un segon, un minut, una hora, un dia, un any... Hom tindria consciència del "temps perdut" i del temps que es "pot aprofitar". De fet, tenir consciència del temps perdut pot ser - i és -, tan dolorosament dramàtic com positiu. Dramàtric, en el pensar "tot el que es podia haver fet i no s'ha fet", i positiu perquè si la consciència d'això "és real" probablement hom ja no "perdrà" més el seu temps o no tindrà aquesta sensació.

I és que el temps és tan relatiu ! I cada un te el seu. Jo no sóc pas un exemple del "Carpe Diem", del "viure l'instant", però malgrat això, en conec les virtuts, perquè d'experiències, si que n'he tingut alguna. I sé que molts dels que han seguit els "cànons establerts", si que han aconseguit una folgada posició social, títols ben merescuts (alguns) i fortunes. Però com que mai no han escoltat la "veu del seu interior", això els ha portat infelicitat, la sensació de que manca alguna cosa prou important. Tan important com la propia "essència d'home".

A algunes persones, l'actuació nefasta de representants religiosos, els ha acabat d'ofegar les possibles inquietuts de tipus espiritual, en molt casos que les sentien. Altres sense la participació de la religió han sigut capaços de desenvolupar la propia i vigorosa -en molts casos- espiritualitat, que jo estic convençut que tot ésser humà porta a dins, tan si la desenvolupa com si no.

La noció del "pas del temps" és cerebral i angoixant, sobretot quan no hi ha una idea clara del "que s'ha de fer" a la Vida. Jo, d'infant, no vaig saber mai "què seria o què faria" quan fos gran. I totes les persones grans d'aquella època que se'm acostaven o a les que jo m'acostava, em feien la repetitiva i impertinent pregunta:" I tu què seràs quan siguis gran ?" La meva resposta era sempre un encongiment d'espatlles. Realment és que no en tenia ni la més remota idea i, finalment, m'angoixava que m'ho demanessin. És clar que tothom esperava una resposta clara com és ara: "seré bomber", o "trapezista", o "camioner". Jo mai no vaig tenir resposta per l'enotjosa pregunta. No la vaig tenir d'infant, ni d'adolescent, i això probablement va ser la meva dissort en els meus mai reeixits estudis, en els que mai vaig destacar, per desgràcia dels meus pares que -com molts pares de l'època-, "ho basaven tot en l'estudiar"(sens menysprear l'estudi), encara que el pressumpte estudiant navegués entre les boires mentals de l'incertesa i el dubte. Haver d'aprendre "un ofici" -en aquells dies-, era clar simptoma d'haver "fracassat" en els estudis. Greu error, com dic, generalitzat de l'època, que jo crec que va ben marcar més d'un jove d'aquelles generacions, encara de postguerra.

El meu esperit era i és "voladís", - "somiar despert"- (n'hi ha que en diuen). No és que no tingués "ma dura", els "cabrejos" del meu pare eren gegantins. Però qui això escriu era un "etern distret". Era el meu "Destí" el que em va fer ser un mal estudiant, o pitjor encara, un "insegur" que mai no va saber què faria quan fos gran ? No ho sé. Hi ha moltes preguntes que, de vegades, reboten i reboten dins la meva ment. Sé que cap dels meus "somnis", cap dels meus "anhels vitals o de l'Ànima" no m'ha donat, ni m'ha de donar diners per viure. I que tota la meva vida laboralment activa, sóc i seré, l'humil empleat de Correus, de treball fix i promoció immòbil que tots coneixen. Semblaria que dir això pot tenir un llast amarg, si comparava (cosa mal feta) la meva situació -sobretot material-, a la de molts companys de la meva edat, avui amb càrregs il·lustres, professionals ben situats, amb unes economies folgades, etc. N'hi han que hi han patit més que no jo. I això no vol dir que la meva "trajectòria" hagués d'haver sigut impecable i sense errors. Tot al contrari. He tingut dubtes, inseguretats, penediments, reflexions, meditacions, i en segueixo tenint. I és com si fos des del fons d'una gran caverna, on en l'esvoranc de cada nit, abans de cloure els ulls per adormir-me i entrar en el misteriós món oníric i esotèric dels meus afanys, que clamo amb un desesper serè i desamparat alhora: "Déu meu què serà de nosaltres, Pare meu, què serà de mi ? I penso que m'abandono al Pare-Mare i a la son -que me'ls fa més conscients-, i suro pels camins de les estrelles, els espais dimensionals, on tot és radicalment diferent... Ella, caliu del meu costat m'obrirà el llum i amb veu amorosament adormida em dirà:"Manel, ja és hora, ja ha passat la nit". I el seu to no deixarà de tenir la sorpresa o l'estranyesa del "temps que passa" que porta implícit que "nosaltres passem"... Que passem, -s'enten-, d'una manera física a cavall, arrossegant, dominant o essent nàufrags de la crua realitat de cada moment i de cada instant, el "carpe diem", l'únic que s'ha de viure amb urgència i consciència. Perquè el passat no te cap realitat, si en tingués, ja " no sería " passat, igual que el futur, que tampoc en te de realitat, si en tingués, ja no sería futur, sería, com el passat, present: EL MÉS IMPORTANT DE TOT. PERQUÈ HO CONTÉ TOT.

Parlant del "passat", l'instrument d'aquest és la memòria. Aquesta, guarda tots els records bons i dolents tal i com és la pel·licula de la nostra Vida. I és segons la circumstància que hom visqui (voluntariament o no) que el "record en qüestió" farà acte de presència, per tal de fer més palpable i evident allò (el que sigui) que l'ha motivat.

Quan el "mestre", mirant fixament un infant, li feia un signe perquè s'hi atancés, els "sismògrafs" de tota la classe, detectaven el "sisme" imminent i, lògicament, amb por. Aleshores, el "mestre" prosseguia amb la "lengua del imperio": " Quitese las gafas..." (perquè no es trenquéssin amb l'allau de cops que hi hauría i el torturador no les hagués de pagar per noves), les galtes de l'infant es tornaven roges amb aquelles bofetades d'ira, indignes d'algú que és "ensenyant". I això, si no utilitzava l'altra "instrument de pedagogía aplicada", que sens lloc a dubtes era el regla, que a més de ser el guia de les ratlles rectes, era el bastó que cruelment colpejava les infantils mans balbes de l'hivern, bé als palmells, a les puntes dels dits, o als nusos, tan li fa, el dolor era igualment intenssissim. De vegades, era un cop de regla, de vegades n'eren més. Recordo que quan el "mestre" feia aquestes salvatjades, es posava roig d'ira. Avui em costa de creure que el causant d'aquesta exagerada ira, fos l'infant "que no es portava bé a la classe, i no fossin altres neures d'aquell malalt psíquic que ens feia de "mestre", i pegar en les natges dels pobres alumnes les seves pròpies frustracions humanes". De vegades el "mestre" feia posar el cap del noi entre les seves cames o cuixes i així tenia les mans lliures per colpejar-lo bé i descarregar aquella ira malsana i frustrant davant tota la classe, que n'era mut testimoni enmig d'una atmosfera entre irònica i atònita. Aquestes tundes sovintejaven cada vegada que algú jugava, parlava, es distreia o feia ruqueries a classe amb els companys. La violència doncs, era una pràctica habitual en les escoles de la Dictadura -les meves escoles-, i tan li fa que fossin religioses com no. Pel cas era el mateix i l'agressivitat la mateixa. Això és quelcom que marca per la Vida i que fins i tot va deixar empremtes psicològiques en més d'un d'aquells nois: inseguretats, dubtes, temors davant els reptes de la pròpia Vida, etc. Ha passat més de mig segle, però tinc ben clares en la memòria aquelles tristes i patètiques escenes en el meu món infantil.

Manuel Luis Tatjé

Finalitzada l'entrada novena, anem per la que farà 1o. És tan enorme el ciberespai, si més no hi cap de sobres tot el que vaig escrivint, i aquí queda guardadet fins que algú tingui ganes de llegir-ho, o no. Una abraçada a lectors i tafanés, sou els millors ! M.L.T.

NEBULOSA VIII
(Carpe Diem)

El "trauma" de la Vida és quan l'infant s'adona per primeríssima vegada, que, en aquesta, "no tot son flors i violes". Hom viu moments duríssims en l'infantesa, en l'adolescència , en la maduresa i en la vellesa. És clar i és evident que gairebé tot està tamisat de moments fugissers d'alegria, d' "allò que sembla ser la felicitat", i que sovint no és més que un "miratge compensatori" davant les angoixes de la Vida. Per bé que, "allò serè, reflexiu i feliç", de cada individu, parteix del propi Cor - receptacle de la veritable Consciència -, i que cada un te de desvetllar i activar particularment, per poder arribar a "entendre" correctament les "lliçons" de tot tipus que la Vida dona als humans. Si hom enten les lliçons de la Vida vol dir que en treurà el profit necessari, per crues i dures que siguin les proves amb que se'ns repti i que hàgim d'enfrontar.

L'infant, d'entrada, es pensa, creu naturalment, que tothom "serà bo", com ho és ell mateix: qui pot fer mal i dir mentides ? Ell pensa, creu, que els seus pares son els "més bons i millors", com tots els adults més propers que l'envolten. Després, en aproximar-se l'adolescència i allunyar-se l'infantesa, és l'hora de les decepcions: Sovint, (no vull parlar mai en termes enterament absoluts), sovint, - deia -, en arribar aquesta etapa, els pares i adults, "ja no son el model" que havien estat fins aleshores. L'adolescent, en deixar l'infantesa, ja te (ha incorporat) l'ego múltiple dins seu. Ja és capaç de veure (i entendre o no) les "flaqueses", els defectes dels pares, les falles humanes, i fins i tot d'incorporar-ne ja ell mateix i deixar-s'hi portar (o no ). Es el moment dels conflictes generacionals i d'identitat. El moment de veure i trobar-se en el món que, dins un temps, més o menys curt, l'integrarà amb tots els seus tòpics, amb totes les seves competencies agressives, amb tots els seus estereotipats camins, situacions i circumstàncies, emmotllats i repetits una i altra vegada.

I és on, depenent dels "principis bàsics" amb que hagi crescut, que plantarà cara a reptes i ambicions sense mirar si "xafa o danya a algú". O tal vegada mirant-ho i tenint-ho prou en compte. La seva noblesa, dignitat i sinceritat (si en te i els te com a norma) li seran soport i guia. Si és molt intel·ligent, però no te aquests elements positius de Consciència, esdevindrà un membre més, d'aquesta jungla que tot ho cerca a "fora", en l'extern i ignora, tanmateix el "perquè" i "quin és" el curs de l'home terrestre i llurs etapes existencials.

Els "principis bàsics" poden "sonar" com a cosa "carca". És evident que aquests "principis" son molt importants per la conducta i els resultats posteriors del que hi està educat i, per tant els practica. Aquest és el segell que defineix la majoria d'individus. Segons l'actuació, segons els resultats, la persona queda "retratada" perfectament.

De vegades els "principis bàsics" s'encaixen directament amb els graus de "Consciència Desperta" del propi individu, i tot plegat es revitalitza i madura, i és com una "posada a punt" per una gran actuació futura. Altres vegades aquest "encaix" no arriba a produir-se per no haver-hi la recepció necessaria, és a dir, un grau insuficient de "Colnsciència Desperta.

Hi ha molt d'innat en l'ésser humà, molt de "vides anteriors", més del que sovint arribem a imaginar. I només cal que l'infant creixi, es faci home, perquè tots els "ímputs" trobin el seu lloc per tal de " reanudar comportaments i activitats, i alhora, es produeixi novament l'encontre amb circumstàncies "velles" (repetides) i "noves (per estrenar o enfrontar). Com més "Consciència desperta" disposi l'individu, en millors condicions estarà per comprendre a fons totes les situacions que se li acosten i no"naufragar" -altra vegada- davant les circumstàncies que no es van poder superar amb anterioritat.

Però jo, tot això, evidentment, ho he sapigut de gran. De petit i de jovenet, quan encara gairebé tot "està per fer" la Vida és un enigma del que encara, sovint, no s'entreveu el drama. Evidentment parlo d'Occident. No em refereixo a països orientals, que de fany han conviscut i han estat permanentment "masacrats" per les cruels guerres organitzades pels poderosos del món.

Quan encara no saps que "la Vida és dura" i ets sens un aventurer ple de coratge, a qui res no espanta, i ets carn subtíl nouvinguda. En aquests moments tendres, encara res no espanta de la Vida, ni es pensa en la mort. No ha arribat encara la consciència del "Carpe Diem": "Aprofita l'Instant"...

En fer aquesta reflexió sempre recordo aquella escena de les moltes de memorables de l'inoblidable pel·licula "El Club dels Poetes Morts", quan el Professor (l'actor Robin Williams) enfronta als seus alumnes al "Carpe Diem" i al fet incontrovertible de la mort, tot fent-los observar una fotografía emmarcada en una paret de l'escola, on s'hi veuen alumnes d'una llunyana promoció de l'escola i els diu: "Com vosaltres. eren valents, plens de vida i amb cara de bona salut..." Volen fer-los entendre la necessitat de "Viure l'Instant" i de "ser sempre ells mateixos" per damunt de les corcades normes tradicionalistes dels carques impulsors d'aquella escola d'"èlit". Aquesta pel·licula estimula a viure plenament la pròpia vida, a lluitar pel que hom creu i no pas pel que creuen els altres. Meravellosa pel·licula el Missatge gegantí de la qual pocs practicaran.

Manuel Luis Tatjé

Ha arribat l'entrada vuitena, no petiu que ja tinc l'esborrall de la novena: que com va l'assumpte ? continuem?

Jo sóc força incombustible, i vosaltres... Va, va, que ja sé que també! Doncs endavant i fora! Salutacions ! M.L.T.