NEBULOSA XI

L'Emili ens va deixar el mes de Febrer del 2.005, i les seves cendres van ser escampades entre Montserrat i El Pedraforca, dos massissos que ell havia estimat. Si aquest any 2.oo5, va començar amb la partida del meu amic, altres ombres inquietants, em faria arribar també a mi i als meus, aquest fatidic any, també de sofriment, angoixes i provatura, puix que el més de Juliol em van detectar un nòdol cancerós al pulmó esquerre, i això, d'entrada, va capgirar totes les expectatives; allò que sempre has vist en els altres, ara ho viuria en la pròpia carn. Vaig començar i vàrem començar, un particular "via crucis", fins que finalment es va arribar a l'inequívoc diagnòstic. El fet de tenir-no concentrat i gens escampat, va facilitar l'accés a la intervenció quirúrgica, que va suposar l'extirpació de la meitat del meu pulmó esquerre.

Quan vaig arribar -amb llitera-, a l'antesala d'aquell quiròfan de la Clínica "Quirón", tots aquells joves professionals m'esperaven riallers i allò era un evident signe de confiança. I al cap de pocs segons, un tall vers la foscor, l'inexistent, el no-res, l'inconsciència, podia haver sigut inicialment la mort, però vaig recuperar la Consciència, o la Consciència em va recuperar a mi (segons com es miri). I el primer que em va aparèixer van ser els caps estimats de la meva esposa, les meves filles, gendres, familiars i el Dr. Cirurgià, que amb tan d'encert m'havia intervingut. Al contrari de molts i coneguts casos, per mi l'anestèsia no va ser sinònim ni de desdoblament, ni de projecció astral. Sinó, com he dit, d'interrupció, foscor absoluta, buit.

Recordo que mentre l'amable zelador em conduïa cap a baix a quiròfans, dins meu només hi havia una enorme sensació de prec i entrega, com un donar-me amb mística indefensió a l'entera Voluntat del Pare. Que sigui de mi el que hagi de ser... I ajut, demanda d'ajut per passa aquesta gran Prova, que tanta angoixa havia dut i duia als meus i a mi, que sovint em semblava que tot no era més que un somni del que em podia despertar en qualsevol moment. I aquesta va ser la sensació, com sortir, novament d'una nebulosa, -diuen que semblava un nen petit-, quan em vaig despertar dels efectes anestèsics, un cop consumada la intervenció, i per entre l'entendrida i emocionada veu de la meva esposa i companya, MªÀngels dient-me: "Manel, ja està passat... Ja està, ho veus que ha anat ràpid..?

Crec que una gran "força" em va acompanyar en tot moment, malgrat les temences humanes i pròpies de viure un procés com aquest. Quanta reflexió nova es genera al fons del Cor i de l'Ànima, quan saps la pròpia Vida amenaçada d'una manera imminent, al marge de la dinàmica "normal" de la Vida, on de vegades, i sovint, l'home també pot estar en perill imminent, "però no en sap ser conscient, ni de bon troç !" Quan es te real Consciència d'aquesta "imminència", tot canvía, tot esdevé diferent, és tan mateix un angle nou a través del qual hom comença de contemplar la Vida, el més quotidià, el més senzill, el més elemental, de sobte, la vida, les persones, les fites, tot te una importància nova, sense rutines. La importància d'allò "que se't pot acabar", i per tant, "valores a l'alça", "en la seva justa mesura", cosa que no es feia abans, perquè "normalment", hom no pensa en la humana finitud en la que estem immersos. Un savi filòsof, sintetitza el que intento resumir, en una sola frase digna de tenir molt en compte: "Sempre hauriem de viure com si fos l'últim dia de la nostra Vida". El que indefectiblement ens torna a remetre al "Carpe Diem", "Aprofita l'Instant", "Viu el Moment".

De vegades quan hom cau en les rutines de la vida, en la vida maquinal, quan excessivament els dubtes i les preocupacions materials, "omplen" tota la nostra atenció, "tota" la nostra Vida, i, per tan, la Consciència queda com descartada, desplaçada, "és quan arriben aquests cops, aquests sotracs que posen al límit les nostres expectatives de Vida. Es com si ens provoquéssin un "curtcircuït" per obligar-nos a reaccionar, per fer-nos sortir de l'ensopiment psicològic de les rutines, "fer-nos reflexionar", "fer-nos adonar d'on estàven, d'on hem de sortir, i a on hem d'anar"...

No vull dir amb això que totes les malalties greus i no tan greus que ens afecten "tinguin aquest objectiu", en tots cas és quelcom que ha de descobrir cada un a través de la pròpia experiència.

La feblesa humana, travessant un tràngol d'aquests, queda novament palesa, per si de cas ens en haviem oblidat. Perquè de vegades succeeix que "veiem tan lluny" qualsevol malaltia que ens pugui fer "saltar" d'aquest món, que aquesta mateixa "llunyania" és directament proporcional -no sempre, evidentment, però si en molts casos-, a un grau terrible d'irresponsabilitat conductual en diferents terrenys de la vida quotidiana. És el miratge amb que l'Ego ens enganya bo i allunyant-nos de la Consciència. Ens sembla que ningú ens pugui treure del "nostre castell", que hi hagim de restar eternament, i per aquesta causa som capaços de trepitjar tothom que se'ns posi pel davant, , -cosa que, més a la curta o a la llarga-, "acabarà fent-nos molt desgraciats... La Consciència mai ens aconselleria d'actuar així...

En opinió personal meva, algunes vegades (com he dit, no sempre) la Vida ens porta "sotragades", que son "avisos desesperats de la nostra pròpia Consciència" perquè posem "remei a qüestions que no portem prou bé". Poden ser "questions intimes, personals o particulars, com poden ser qüestions materials de la vida pràctica i quotidiana, però que, a més a més, poden estar afectant o arribar a afectar greument a altres. Per això és molt important escoltar la Consciència per entre els brogits de l'Ego animal. Si algú es posa en "alerta i perceptiu", podrà sentir la Consciència. Si alguna cosa no s'ha fet correctament, " ho sabrà immediatament. De vegades, hom no la vol sentir per "raons òbvies", però la Consciència te un agulló tan profund i afilat, que adoloreix per dins i salta totes les barreres... N'hi ha que han arribat, lamentablement, a llevar-se la pròpia Vida per no sentir-la. El terrible d'això, és que amb aquest acte terrible, "la senten més que mai, és com si haguéssin apujat el volum del so tot el que dona de si... I no hi ha escapatòria. S'ha de fer front a la situació.

I tot va contingut en aquesta mateixa nebulosa que son els graus de Consciència. A més Consciència, més equilibri en tots sentits, físic, psíquic, anímic, etc., més reflexió, més capacitat d'enteniment i de comprensió, menys possibilitat d'equívocs i altres danys, en definitiva una conducta més justa, positiva, solidària i pacífica. A menys Consciència, serà tot el contrari d'això, la qual cosa suposarà més possibilitat d'error a tots nivells i d'agreujar les pròpies situacions personals i col·lectives.

Si hom escolta la pròpia Consciència, estarà amb més disposició d'enfrontar un dolor determinat, que no si hi viu d'esquena. Jo he après una mica això. No vull anar -perquè no sóc-, de mestre de res. Tan sols és abocar un xic la pròpia experiència,si això arriba a algú i ajuda, és el màxim que puc esperar i desitjar.

Manuel Luis Tatjé

L'enr¡trada 11. Què com va aixó ? Quina "Nebulosa", no? Bé novament us agraeixo la vostra companyía i us saludo efusivament. Fins la propera... M.L.T.

NEBULOSA X

A mida que et vas fent gran, vas coneixent i descobrint el que "és" la Vida. De fet, tal i com la hem convertit els éssers humans. A partir de normes, dictadures, idees polítiques, fanatismes, democràcies, moralismes, religions, creences, tradicions, en definitiva i massa sovint, conjunts d'idees que "uns" han abocat sobre "altres", justament o injustament. De vegades, l'engany de torn es tan suggerent, tan verosimil, tan creïble, que el mateix mentider que el propaga i àdhuc l'imposa, és el primer auto-enganyat, de tan com ha arribat a creure aquella idea originàriament "falsa".

Però malgrat la immensa farsa amb que els homes convertim la Vida, hi ha un interior, hi ha una "Ànima" i hi ha un "Esperit", que és -per mi-, el més important de l'ésser humà, per damunt de totes les misèries humanes, de tots els egoismes i ambicions que han originat (i originen) els grans desastres i calamitats del món, a nivell "global", ara que ens volen fer descobrir que "som globals", però també a nivell individual, particular. Les "guerres" també son íntimes i personals i plenes de dolor propi i aliè. Tots tenim el nostre "Bush" i el nostre "Ben Laden" particulars. Però la nostra Consciència malgrat tots els "rebomboris", és al seu lloc. SI LA SABESSIM ESCOLTAR...

Si ho observem, quelcom hi ha en l'espiritualitat (no confondre-ho amb la "religió") que lliga, agermana, ens fa, en plural, "membres d'una mateixa i divina Essència", molt per damunt de les simples emotivitats. "L'única Clau, és ser-ne conscients". Pel que és vivencial en mi, estic convençut completament de l'existència d'aquests llaços invisibles entre els éssers humans i una "realitat transcendent", que és en la base mateixa de l'existència humana.

Si mor algú d'un elevat grau d'espiritualitat, aquests "llaços" ho transmeten, tot fent arribar inequívoques i finíssimes sensacions susceptibles de ser "descodificades" (si és que es pot dir així) en inspiradíssims pensaments i missatges. A mi m'ha passat això en el recent desencarnament (Gener del 2.005) de la gran cantant Victòria dels Àngels. El meu coneixement d'ella no era excessiu, per bé que sentía per ella una gran admiració. Una sola vegada la vaig veure i escoltar en directe, en el recital que va fer a la Basílica de Montserrat l'any 1.996, amb motiu del Cinquantè Aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Tanmateix em va emocionar la seva meravellosa veu. Després també he escoltat les cançons tradicionals catalanes cantades per ella, així com les Obres de Montpou, Montsatlvatge, i alguns fragments d'Operes, sobretot de Wagner, que és el meu Mestre preferit.

En morir Victòria dels Àngels vaig tenir la inexplicable sensació que havia desencarnat una dona d'espiritualitat gegantina, una de les grans... I això m'era "comunicat o transmès" a través de calfreds i sensacions que ni sabria explicar. Per aquest "lligam que tots tenim" hi viatjaven, de sobte, unes esvalotades(per dir-ho així) energies d'alt voltatge, molt especials, que destacaven, alertaven, informaven, cridaven l'atenció sobre la profundíssima persona que deixava aquest món físic.

Penso que son moltes les persones que senten aquestes sensacions en forma d'un "estat d'ànim diferent" i en forma de reaccions psíquiques de les quals en desconeixen l'orígen.

Això ens ve a dir un cop més, que l'home en el seu conjunt, no està (salvant algunes poquíssimes excepcions) en l' "estat conscientiu adeqüat". Si ho estés, podria "acompanyar" llargament els éssers que desencarnen. Tothom sabria molt més del "Misteri més gran de la Humanitat": La Mort i el Morir, el "més enllà" i en quin sentit la Vida es "transforma i continua" després del trànsit de la mort física o desencarnament.

Aquest "Coneixement" sobre la mort -com tot Coneixement veritable-, faria més savia a la Humanitat i moltes actituds i comportaments canviarien radicalment.

Fent aquestes darreres reflexions sobre els sentiments que "lligan" la nostra Ànima i el nostre Esperit, i connecten tota la Humanitat, poc m'imaginava que tot aquest "sotrac" de sentiments el trobaria ben viu en la sobtada mort del meu amic Emili Galdamez Gernandez (1), impossibilitat en una Residència d'Abrera. Teniem un intens diàleg humà sempre obert i estimulant, també repassavem molts records de la nosta joventut. Ens veiem un cop cada més i aquesta flama era ben viva. I ho segueix estan per bé aque ara ell segueix un procés ben personal en un altra àmbit dimensional. La sensació que he tingut ha sigut forta i ha durat, per bé que sé que ell ja és en el punt que havia somiat i viu una "altra realitat" que ja no te res a veure amb la d'aquest món físic.

Manuel Luis Tatjé

(1) Us recomano el meu "Blog" titulat: "Emili Galdámez, el meu amic" on parlo d'ell abastament. Feu-ho a través d'aquesta adreça: http://manelluisemili.blogspot.com/

Bé ja hem arribat a l'entrada número 10, i ja conec el contingut de la 11, o sigui que prepareu-vos..! Fortes salutacions. M.L.T.

VICTORIA DELS ANGELS: EL CANT DELS OCELLS

NEBULOSA IX

De fet, si hom practiqués el "Carpe Diem" sabria a ciència certa el veritable i objectiu valor del temps:Un segon, un minut, una hora, un dia, un any... Hom tindria consciència del "temps perdut" i del temps que es "pot aprofitar". De fet, tenir consciència del temps perdut pot ser - i és -, tan dolorosament dramàtic com positiu. Dramàtric, en el pensar "tot el que es podia haver fet i no s'ha fet", i positiu perquè si la consciència d'això "és real" probablement hom ja no "perdrà" més el seu temps o no tindrà aquesta sensació.

I és que el temps és tan relatiu ! I cada un te el seu. Jo no sóc pas un exemple del "Carpe Diem", del "viure l'instant", però malgrat això, en conec les virtuts, perquè d'experiències, si que n'he tingut alguna. I sé que molts dels que han seguit els "cànons establerts", si que han aconseguit una folgada posició social, títols ben merescuts (alguns) i fortunes. Però com que mai no han escoltat la "veu del seu interior", això els ha portat infelicitat, la sensació de que manca alguna cosa prou important. Tan important com la propia "essència d'home".

A algunes persones, l'actuació nefasta de representants religiosos, els ha acabat d'ofegar les possibles inquietuts de tipus espiritual, en molt casos que les sentien. Altres sense la participació de la religió han sigut capaços de desenvolupar la propia i vigorosa -en molts casos- espiritualitat, que jo estic convençut que tot ésser humà porta a dins, tan si la desenvolupa com si no.

La noció del "pas del temps" és cerebral i angoixant, sobretot quan no hi ha una idea clara del "que s'ha de fer" a la Vida. Jo, d'infant, no vaig saber mai "què seria o què faria" quan fos gran. I totes les persones grans d'aquella època que se'm acostaven o a les que jo m'acostava, em feien la repetitiva i impertinent pregunta:" I tu què seràs quan siguis gran ?" La meva resposta era sempre un encongiment d'espatlles. Realment és que no en tenia ni la més remota idea i, finalment, m'angoixava que m'ho demanessin. És clar que tothom esperava una resposta clara com és ara: "seré bomber", o "trapezista", o "camioner". Jo mai no vaig tenir resposta per l'enotjosa pregunta. No la vaig tenir d'infant, ni d'adolescent, i això probablement va ser la meva dissort en els meus mai reeixits estudis, en els que mai vaig destacar, per desgràcia dels meus pares que -com molts pares de l'època-, "ho basaven tot en l'estudiar"(sens menysprear l'estudi), encara que el pressumpte estudiant navegués entre les boires mentals de l'incertesa i el dubte. Haver d'aprendre "un ofici" -en aquells dies-, era clar simptoma d'haver "fracassat" en els estudis. Greu error, com dic, generalitzat de l'època, que jo crec que va ben marcar més d'un jove d'aquelles generacions, encara de postguerra.

El meu esperit era i és "voladís", - "somiar despert"- (n'hi ha que en diuen). No és que no tingués "ma dura", els "cabrejos" del meu pare eren gegantins. Però qui això escriu era un "etern distret". Era el meu "Destí" el que em va fer ser un mal estudiant, o pitjor encara, un "insegur" que mai no va saber què faria quan fos gran ? No ho sé. Hi ha moltes preguntes que, de vegades, reboten i reboten dins la meva ment. Sé que cap dels meus "somnis", cap dels meus "anhels vitals o de l'Ànima" no m'ha donat, ni m'ha de donar diners per viure. I que tota la meva vida laboralment activa, sóc i seré, l'humil empleat de Correus, de treball fix i promoció immòbil que tots coneixen. Semblaria que dir això pot tenir un llast amarg, si comparava (cosa mal feta) la meva situació -sobretot material-, a la de molts companys de la meva edat, avui amb càrregs il·lustres, professionals ben situats, amb unes economies folgades, etc. N'hi han que hi han patit més que no jo. I això no vol dir que la meva "trajectòria" hagués d'haver sigut impecable i sense errors. Tot al contrari. He tingut dubtes, inseguretats, penediments, reflexions, meditacions, i en segueixo tenint. I és com si fos des del fons d'una gran caverna, on en l'esvoranc de cada nit, abans de cloure els ulls per adormir-me i entrar en el misteriós món oníric i esotèric dels meus afanys, que clamo amb un desesper serè i desamparat alhora: "Déu meu què serà de nosaltres, Pare meu, què serà de mi ? I penso que m'abandono al Pare-Mare i a la son -que me'ls fa més conscients-, i suro pels camins de les estrelles, els espais dimensionals, on tot és radicalment diferent... Ella, caliu del meu costat m'obrirà el llum i amb veu amorosament adormida em dirà:"Manel, ja és hora, ja ha passat la nit". I el seu to no deixarà de tenir la sorpresa o l'estranyesa del "temps que passa" que porta implícit que "nosaltres passem"... Que passem, -s'enten-, d'una manera física a cavall, arrossegant, dominant o essent nàufrags de la crua realitat de cada moment i de cada instant, el "carpe diem", l'únic que s'ha de viure amb urgència i consciència. Perquè el passat no te cap realitat, si en tingués, ja " no sería " passat, igual que el futur, que tampoc en te de realitat, si en tingués, ja no sería futur, sería, com el passat, present: EL MÉS IMPORTANT DE TOT. PERQUÈ HO CONTÉ TOT.

Parlant del "passat", l'instrument d'aquest és la memòria. Aquesta, guarda tots els records bons i dolents tal i com és la pel·licula de la nostra Vida. I és segons la circumstància que hom visqui (voluntariament o no) que el "record en qüestió" farà acte de presència, per tal de fer més palpable i evident allò (el que sigui) que l'ha motivat.

Quan el "mestre", mirant fixament un infant, li feia un signe perquè s'hi atancés, els "sismògrafs" de tota la classe, detectaven el "sisme" imminent i, lògicament, amb por. Aleshores, el "mestre" prosseguia amb la "lengua del imperio": " Quitese las gafas..." (perquè no es trenquéssin amb l'allau de cops que hi hauría i el torturador no les hagués de pagar per noves), les galtes de l'infant es tornaven roges amb aquelles bofetades d'ira, indignes d'algú que és "ensenyant". I això, si no utilitzava l'altra "instrument de pedagogía aplicada", que sens lloc a dubtes era el regla, que a més de ser el guia de les ratlles rectes, era el bastó que cruelment colpejava les infantils mans balbes de l'hivern, bé als palmells, a les puntes dels dits, o als nusos, tan li fa, el dolor era igualment intenssissim. De vegades, era un cop de regla, de vegades n'eren més. Recordo que quan el "mestre" feia aquestes salvatjades, es posava roig d'ira. Avui em costa de creure que el causant d'aquesta exagerada ira, fos l'infant "que no es portava bé a la classe, i no fossin altres neures d'aquell malalt psíquic que ens feia de "mestre", i pegar en les natges dels pobres alumnes les seves pròpies frustracions humanes". De vegades el "mestre" feia posar el cap del noi entre les seves cames o cuixes i així tenia les mans lliures per colpejar-lo bé i descarregar aquella ira malsana i frustrant davant tota la classe, que n'era mut testimoni enmig d'una atmosfera entre irònica i atònita. Aquestes tundes sovintejaven cada vegada que algú jugava, parlava, es distreia o feia ruqueries a classe amb els companys. La violència doncs, era una pràctica habitual en les escoles de la Dictadura -les meves escoles-, i tan li fa que fossin religioses com no. Pel cas era el mateix i l'agressivitat la mateixa. Això és quelcom que marca per la Vida i que fins i tot va deixar empremtes psicològiques en més d'un d'aquells nois: inseguretats, dubtes, temors davant els reptes de la pròpia Vida, etc. Ha passat més de mig segle, però tinc ben clares en la memòria aquelles tristes i patètiques escenes en el meu món infantil.

Manuel Luis Tatjé

Finalitzada l'entrada novena, anem per la que farà 1o. És tan enorme el ciberespai, si més no hi cap de sobres tot el que vaig escrivint, i aquí queda guardadet fins que algú tingui ganes de llegir-ho, o no. Una abraçada a lectors i tafanés, sou els millors ! M.L.T.

NEBULOSA VIII
(Carpe Diem)

El "trauma" de la Vida és quan l'infant s'adona per primeríssima vegada, que, en aquesta, "no tot son flors i violes". Hom viu moments duríssims en l'infantesa, en l'adolescència , en la maduresa i en la vellesa. És clar i és evident que gairebé tot està tamisat de moments fugissers d'alegria, d' "allò que sembla ser la felicitat", i que sovint no és més que un "miratge compensatori" davant les angoixes de la Vida. Per bé que, "allò serè, reflexiu i feliç", de cada individu, parteix del propi Cor - receptacle de la veritable Consciència -, i que cada un te de desvetllar i activar particularment, per poder arribar a "entendre" correctament les "lliçons" de tot tipus que la Vida dona als humans. Si hom enten les lliçons de la Vida vol dir que en treurà el profit necessari, per crues i dures que siguin les proves amb que se'ns repti i que hàgim d'enfrontar.

L'infant, d'entrada, es pensa, creu naturalment, que tothom "serà bo", com ho és ell mateix: qui pot fer mal i dir mentides ? Ell pensa, creu, que els seus pares son els "més bons i millors", com tots els adults més propers que l'envolten. Després, en aproximar-se l'adolescència i allunyar-se l'infantesa, és l'hora de les decepcions: Sovint, (no vull parlar mai en termes enterament absoluts), sovint, - deia -, en arribar aquesta etapa, els pares i adults, "ja no son el model" que havien estat fins aleshores. L'adolescent, en deixar l'infantesa, ja te (ha incorporat) l'ego múltiple dins seu. Ja és capaç de veure (i entendre o no) les "flaqueses", els defectes dels pares, les falles humanes, i fins i tot d'incorporar-ne ja ell mateix i deixar-s'hi portar (o no ). Es el moment dels conflictes generacionals i d'identitat. El moment de veure i trobar-se en el món que, dins un temps, més o menys curt, l'integrarà amb tots els seus tòpics, amb totes les seves competencies agressives, amb tots els seus estereotipats camins, situacions i circumstàncies, emmotllats i repetits una i altra vegada.

I és on, depenent dels "principis bàsics" amb que hagi crescut, que plantarà cara a reptes i ambicions sense mirar si "xafa o danya a algú". O tal vegada mirant-ho i tenint-ho prou en compte. La seva noblesa, dignitat i sinceritat (si en te i els te com a norma) li seran soport i guia. Si és molt intel·ligent, però no te aquests elements positius de Consciència, esdevindrà un membre més, d'aquesta jungla que tot ho cerca a "fora", en l'extern i ignora, tanmateix el "perquè" i "quin és" el curs de l'home terrestre i llurs etapes existencials.

Els "principis bàsics" poden "sonar" com a cosa "carca". És evident que aquests "principis" son molt importants per la conducta i els resultats posteriors del que hi està educat i, per tant els practica. Aquest és el segell que defineix la majoria d'individus. Segons l'actuació, segons els resultats, la persona queda "retratada" perfectament.

De vegades els "principis bàsics" s'encaixen directament amb els graus de "Consciència Desperta" del propi individu, i tot plegat es revitalitza i madura, i és com una "posada a punt" per una gran actuació futura. Altres vegades aquest "encaix" no arriba a produir-se per no haver-hi la recepció necessaria, és a dir, un grau insuficient de "Colnsciència Desperta.

Hi ha molt d'innat en l'ésser humà, molt de "vides anteriors", més del que sovint arribem a imaginar. I només cal que l'infant creixi, es faci home, perquè tots els "ímputs" trobin el seu lloc per tal de " reanudar comportaments i activitats, i alhora, es produeixi novament l'encontre amb circumstàncies "velles" (repetides) i "noves (per estrenar o enfrontar). Com més "Consciència desperta" disposi l'individu, en millors condicions estarà per comprendre a fons totes les situacions que se li acosten i no"naufragar" -altra vegada- davant les circumstàncies que no es van poder superar amb anterioritat.

Però jo, tot això, evidentment, ho he sapigut de gran. De petit i de jovenet, quan encara gairebé tot "està per fer" la Vida és un enigma del que encara, sovint, no s'entreveu el drama. Evidentment parlo d'Occident. No em refereixo a països orientals, que de fany han conviscut i han estat permanentment "masacrats" per les cruels guerres organitzades pels poderosos del món.

Quan encara no saps que "la Vida és dura" i ets sens un aventurer ple de coratge, a qui res no espanta, i ets carn subtíl nouvinguda. En aquests moments tendres, encara res no espanta de la Vida, ni es pensa en la mort. No ha arribat encara la consciència del "Carpe Diem": "Aprofita l'Instant"...

En fer aquesta reflexió sempre recordo aquella escena de les moltes de memorables de l'inoblidable pel·licula "El Club dels Poetes Morts", quan el Professor (l'actor Robin Williams) enfronta als seus alumnes al "Carpe Diem" i al fet incontrovertible de la mort, tot fent-los observar una fotografía emmarcada en una paret de l'escola, on s'hi veuen alumnes d'una llunyana promoció de l'escola i els diu: "Com vosaltres. eren valents, plens de vida i amb cara de bona salut..." Volen fer-los entendre la necessitat de "Viure l'Instant" i de "ser sempre ells mateixos" per damunt de les corcades normes tradicionalistes dels carques impulsors d'aquella escola d'"èlit". Aquesta pel·licula estimula a viure plenament la pròpia vida, a lluitar pel que hom creu i no pas pel que creuen els altres. Meravellosa pel·licula el Missatge gegantí de la qual pocs practicaran.

Manuel Luis Tatjé

Ha arribat l'entrada vuitena, no petiu que ja tinc l'esborrall de la novena: que com va l'assumpte ? continuem?

Jo sóc força incombustible, i vosaltres... Va, va, que ja sé que també! Doncs endavant i fora! Salutacions ! M.L.T.

NEBULOSA VII

He de mirar els estels sovint, per sentir-me nu, infant, serè, ínfim,profundament mistic, receptiu i obert, ulls humits d'un plor humà que voldría però, abraçar l'Univers sencer. Sovint, si, sovint miro el cel estrellat, a l'Estiu o a l'Hivern, perquè és la immensitat la que es mostra i no menteix, perquè és l'espai màgic i il·luminat, per on més es mostren els quins conèixen l'origen vertader i el devenir de l'ésser humà des del seu estat intemporal, vibracional. No és que esperi cap "solució" a problemes que son intrínsecament humans, no espero que "em treguin les castanyes del foc" - com s'acostuma a dir -, però quelcom es somou en l'Ànima i l'Esperit, quan Ells, tanmateix hi son. Se prou que dins meu hi ha la "fina energia del Pare-Mare", que és amb la que hauria d'estar sempre "connectat", i Ells, em son propicis també a això.

Tinc un sentiment de commiseració vers tots aquests que "fan riota" dels que tenim sentiments profunds i esotèrics (en un sentit transcendent), no en el sentit degenerat que es dona avui a la paraula "esotèric" en els ambients, diguem-ne, "profans". Una commiseració vers tots aquests saberuts que s'en riuen, es mofen i fan burla descarada dels quins tenim per cert que hi ha uns "éssers superiors que es manifesten" de vegades a través de la nostra part íntima més inspirada, o bé també en la part externa, en forma de traça lluminosa, que parla al més profund del Cor... Molts d'aquests que "fan riota" - com dic -, son dels que "deifiquen la casualitat", i es queden tan "panxos" acceptant "com aquell que res" que "tot va començar amb una fantàstica explosió que van batejar amb el nom de "big ban" i que, després de múltiples "circunstàncies en cadena" (la casualitat és mol enrevessada) es va fer la resta: Galàxies, Universos, Sistemes Solars i, sobretot, un "accident còsmic": L'HOME I LA SEVA EVOLUCIO DAMUNT D'UN PLANETA BLAVÓS ANOMENAT TERRA.

Normalment, ells, els científics no es pronuncien sobre Déu, sobre quelcom de tipus "superior", ara bé, admetre que tot aquest "Ordre Meravellós" ha estat possible gràcies a un indefinible número de "casualitats" que "capriciosament", "atzarosament" -si voleu-, es van concatenar així, graciosament, per "fer de les seves", això si que es pot admetre, això si que és "acadèmic". Perquè hi ha científics que callen quan a la ment els hi ve una sola paraula: "Déu" ? Perquè no admetre que, si no Déu, una Intel·ligencia Superior, infinitament més evolucionada que l'home d'aquest trist formiguer humà, ES AL DARRERA, TANMATEIX, DE TOT L'ORDRE CÒSMIC ? Només hi ha respostes incoherents. Son, evidentment, els convencionalismes entre poders, que han "muntat" els convencionalismes socials amb un dogmatisme sense precedents, o l'enorme mentida que es substenta entre els pilars "econòmico-religiosos mundials". Veritablement un tema "pelut" que ven molt i pel que també s'han comès -i es cometeran segurament-, assassinats diversos d'investigadors i "tafaners" que voldrien esbombar-ho tot al món, enganyat i "innocent"...

Manuel Luis Tatjé

Salutacions, amics als que heu arribat aquí, ja m'afanyo a fer l'entrada vuitena, perquè m'imagino que esteu desesperats perquè s'ha acabat l'entrada setena. Ja m'afanyo ! Fortes salutacions, s'us nota en la brillantor dels ulls que esteu animats. Endavant ! M.L.T.

NEBULOSA VI

La Vida en si, és un trauma i una gran prova alhora, per bé que no tothom ho veu així. N'hi han que es miren la Vida en la part més superficial, altres en la part interna, i encara altres, que procuren de cercar l'equilibri entre aquests dos aspectes, sense oblidar-ne cap. Els quins dediquen la Vida a la part externa o superficial, rarament queden satisfets, perquè el món material, dels sentits, que és l'extern, mai no dona complida satisfacció als anhels de l'Ànima o de l'Esperit. Les eventuals "satisfaccions" materials sempre son incomplertes.

L'Ànima sempre queda issolada, trista, amb aquella recança de la no-realització o del no-aprofundiment, quan se la deixa de banda, quan se la ignora i, sobretot, quan el que pren més importancia en la Vida son els factors externs: tenir casa, molts diners, poders, l'afany d'acumulació com a prioritat, etc. Quan en la Vida només importa això, fins a l'extrem de ser injustos, prepotents, capaços d'atropellar qualsevol per tal d'aconseguir aquells interessos materials, l'Ànima plora, l'Esperit està trist, el Cor sagna i encara una cosa més important: La Consciència avisa,tan si la volem sentir com si no...

Estic segur que aquesta no és la "missió" amb la que venim a la Vida. Ens cal ser auto-revolucionaris, però en un sentit ferm d'arribar a l'auto-equilibri. Ens cal viure en la part física: treballar, menjar, dormir, ser austers però equilibrats en l'economia. Però no fer d'aquests factors, sobretot del darrer, el "més important de la Vida". Donat i recordant que, aquí, només hi som de pas, i que "TOT" es posa a la nostra disposició en aquesta Terra (que podria ser meravellosa) ens cal fer-ne un Us, no un ABUS. Que ens cal generar i equilibrar, perquè la Humanitat que ens ve al darrera pugui fer el mateix ben acuradament seguint l'exemple dels seus predecessors. Però al pas que anem es fa difícil. Perquè avui per l'Economia i el Poder es segueix matant més que mai. Fins i tot en nom de Déu, com al passat.

I és curiosa la indefensió amb la que arriba l'home a la Terra, quan neix. La indefensió fisica (sobretot), amb el contrast d'arribar d'arribar, després, a l'altra extrem, tan per bé com per mal, de fet, aquesta serà l'opció que ell tindrà, -te- per triar. Però en definitiva, que feble, que indefens arriba l'home al món en contrast amb les cotes que, més endavant podrà assolir amb el seu desenvolupament, tan físic, com psíquic, com espiritual. Sembla mentida, quan hom mira un nadó, que ell mateix, el dia de demà, al cap d'x anys, pugui premer un botó i fer esclatar una guerra, o tot el contrari, que aquell nadó pugui ser un gran il·luminat, que pugui ajudar la Humanitat i avançar en les cotes de l'espiritualitat.

Dins meu hi ha encara avui una "sensacio" (no sé si es prou ajustat qualificar-ho amb aquesta paraula) m'etreviria a dir que innata, o que venia en mi des del moment mateix de nèixer, i és aquest veure el món amb una alegria particular i especial, i a les persones com "totes bones" a priori, com que el mal no existís, com que tots forméssim part d'una gran germandat humana on l'Amor i la col·laboració fossin el primer en tot i per tot alhora de conviure tots junts en aquest Planeta, grans i petits, gent ja de molta experiència i nou-arribats per aprendre-ho tot. Aquesta "sensació" o "sentiment" està ficat dins meu, jo el sé al meu interior i m'aflora del Cor a tota la meva persona. Això, però, juntament amb aquella por latent que sempre m'ha acompanyat, des d'aquest ahir obscur d' "altres existències" on el resultat de velles experiències -sento- en l'home espiritual com les múltiples capes d'una seva.

No tinc la saviesa de recordar els meus "ahirs" però sé que he vist el món més vegades, és com un pòsit que restés espès i pesat després d'haver-se evaporat el vi de la bota. Vull dir el pòsit de l'experiència, el pòsit d'aprenentatges diversos, el pòsit de diferents papers en els diversos però similars "teatres del món o de l'existència". El pòsit acumulat de diferents anyades, que sempre és l'aval o garantía interna de la present existència. L'aval que ens fa més o menys nobles i honrats, sincers o mentiders, dignes de confiança o traïdors, el que reafirma "quin és el paper de la nostra existència i ens atía per continuar creixent, dins les diferents etapes per les que es teixeix el desenvolupament de l'ésser humà. O res de tot això pel que no n'és conscient o no ho sent dins seu com un horatge constant, fresc i vital.

Manuel Luis Tatjé

Continuaré aquestes reflexions en l'entrada setena, si us abelleix de seguir llegint, en tindreu ocasió. Ai! Ai! Ai! que ja us surt fum del cap ! I hauré d'anar a avisar als bombers ! M.L.T.

NEBULOSA V

Quina "innocència" tan perfecte la dels infants, quina brillantor d'ulls tan noble, no topa amb les guerres d'interessos i d'immadureses dels adults ? Com imaginar des d'aquesta puresa inigualable, la selva terrible on es desenvoluparà el seu futur ? Perquè la Vida és un "joc" tan real que si no es fan les passes correctes hom pot naufragar integrament i malgastar la nova oportunitat amb que ha vingut. I tornem a començar (cas que ens donin una altra oportunitat) : a veure si seré més despert o tornaré a topar amb la mateixa pedra.

I la "mateixa pedra", molt sovint segueix essent "pedra d'entrebanc" una i altra vegada, perquè els propòsits i esmenes inscrits en la Consciència, "previa la tornada al món", els tapa el "miratge gegantí" de la vida física amb tots els encadenats de circumstàncies que s'hi crean. I aquests s'han de viure: no es poden bandejar. Viure'ls no vol dir esdevenir-ne esclau: cosa que passa molt... Sinó comprendre'ls i superar-los. Circumstància superada verament: no es presenta mai més. La que invariablement va tornant, "no està superada" i cal que arribi a estar-ho. És com en les assignatures pendents: si no s'aproven, tornen i tornen. Ara bé, un cop aprovades, s'han acabat, i aleshores hom puja un graó.

Que gran trobava -i trobo encara-, la "meva" Catedral Gòtica de Santa Maria de la Seu de Manresa, el campanar de la qual sempre vaig divisar des de casa meva, al manresà Carrer de les Piques. Aquells carreus, aquelles columnes octogonals, aquelles voltes, els enormes vitralls multicolors i la gran rosassa de ponent, la façana principal del meravellós Temple. Els altars i l'orgue. El joc de llums i ombres: La Saviesa Màgica del Gòtic, embolcallant l'altar major presidit per la Verge de l'Alba. I la fosca cripta on s'hi guarden les reliquies dels Cossos Sants: Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici, els Patrons. Vibra dins meu aquell Templer català impertèrrit que fa niu al meu Esperit. I també l'escolà que, junt amb el cor d'infants elevàvem fins les voltes majestuoses aquells clams de veus blanques que penetraven tots els àtoms d'aquell àmbit místic i misteriós que només tenen els Temples Gòtics: Santuaris de la Saviesa per antonomàsia. Imponent sentía estendre's per damunt els nostres caps d'infants, aquella atmosfera qye guardava en el seu Sí especial, les reverberacions màntriques dels KYRIES de tants segles, contrastant amb el nostre respirar inquiet i poruc.

En cada racó fosc d'aquella immensitat matemàtica i arquitectònica, hi ressonaven també les veus i el tràfec dels Companys Constructors, que encara tenen gravades les marques en la dura pedra de les parets del Temple. En aquesta Atmosfera Sagrada, l'Església Catòlica em va ensenyar a "MATAR JUEUS" quan jo era només un infant i aquella acció no podía ser altra cosa per mi que un joc, el sentit criminal del qual -lògicament-, no podia ser-ne conscient. Però de gran si que -estorat i horroritzat- he entès "allò" que cada any ens feien fer, com un ritus tradicional ple de "normalitat". Era l'anti-semitisme que el feixisme havia escampat per tot Europa, l'Església Catòlica també se'l fèia seu fins a l'extrem "pedagògic d'educar-hi els infants" Quants dels nascuts a les darreries dels anys quarantes no recordaran això de que faig esment ? Uns llargs taulons (dels emprats aleshores en la construcció) eren posats al sòl de la immensa nau, i tots els infants, acotats o de genolls, proveïts de masses de fusta, raspes de fusta i altres estris de fer soroll, a un avís del capellà, començavem a colpejar o picar violentament sobre els taulons i cadescu feia soroll amb l'"instrument" que tingués, originant-se un gran estrèpit, que ampliaven les majestuoses parets i voltes: AIXÒ ERA EL MOMENT CULMINANT DE "MATAR JUEUS", fins que a un altra avís, tothom quedava novament quiet, mentre el so terrible s'anava apaivagant.

Els quins ens ensenyaven amb vehemència que el Cinquè Manament de la Llei de Déu és: NO MATARÀS, ens ensenyaven de "matar", ni que fos simbòlicament als que "habien mort Jesús", estigma que els Jueus (així en general) portarien a l'esquena pels segles dels segles. I nosaltres , els "matavem per dolents". NO HA DE QUEDAR IMPRESSIONAT PER SEMPRE UN INFANT DAVANT FETS COM AQUEST ? Molta gent ho ha oblidat (fins per "quedar bé"). També han volgut "oblidar" el Tribunal de la Santa Inquisició, però el llast de sang de la seva història, no el pot amagar ningú. És mal que ja està fet, malgrat els penedimenst posteriors i altres neteges de façanes... La qüestió d'"anar a matar jueus" ja no és recordada, tal vegada perquè aquells anys de la post-guerra civil (Després del cop d'estat d'en Franco i els seus, vull dir), eren anys foscos, d'obscuritat mental i de por - una por gegantina dels botxins-, i de no cridar l'atenció per no alçar sospites... "Tothom havia de ser Catòlic" el qui destacava pel contrari tenía "carta de separatista", com anomenaven a tots als quins no pensaven com ells, els "vencedors".

Això de "matar jueus" venía -per mi-, a ser un d'aquells factors traumàtics que feien entrar o que introduïen als infants a aquell món incomprensiblei violent dels adults. Adults: allò que havíem de ser tots el dia de demà. El que si que "mataven" aquells nefastos costums és la veritable "innocència" dels infants, on encara tot és "nou i bo", i per estrenar. L'inevitable resultat era l'obertura d'un món sòrdid i terrible que entrava per la via de l'"educació" i, per tant, de quelcom que havia de ser après amb tota "normalitat"...

Manuel Luis Tatjé

Ja sé que sóc "pallissa" (tinc text per estona), però sempre us agraeixo la visita a aquest "portalet" filosòfic. Gràcies, de veritat amics i amigues ! Fins a la sisena entrada, Salut ! M.L.T.

NEBULOSA IV

Qui hauria de dir a un infant que l'espera un món tan agressiu i cruel ? Quin contrast amb aquella senzillesa de sentir, amb aquella netedat de mirada ! Davant els ocells, les flors, les formigues, l'afable tarda, la calidesa dels que veritablement l'estimen ! Qui gosaria insinuar que "la vida", és la mentida i la negativitat, la competencia i la incompetencia, que l'enfoc general de la societat, és el que és, i que la propia societat matarà l'au de la puresa i posarà en el seu lloc els corbs i voltors de l'enveja i la malignitat ? És clar que "la vida" és molt més que tot això. I que el Desti de l'home és molt més alt i sublim del que prefigura aquesta societat o aquesta tristíssima Humanitat.

Hi ha un paràgraf de la magnífica cançó d'en J.M.Serrat "Paraules d'Amor" que diu: ..."tot just despertavem del son dels infants...", jo aquí, sense desmerèixer al famós cantautor diria que aquesta frase és errònia, doncs hauria de dir tot el contrari del que diu. Es a dir: "... tot just ens adormiem de la ment clara dels infants...", potser musicalment "no hi cauria bé", però pel sentit del que vull dir, és això mateix. Els infants no es desperten de cap son, és justament a l'inrevés. L'infant és desvetllat, sensitiu i clarivident, i a mida que es "farà gran" anirà entrant en l'ensopiment, la somnolença, la terrible son de l'home, serà un "adult adormit de Consciència".

Encara ara, que començo a ser "força gran", se'm en va el cor amunt darrera les oscilacions i moviments de l'estel que vull fer pujar tant alt com els núvols o els ocells. Aquelles estirades de cordill, aquells cops de vent, amb aquells remolins sobtats o aquelles vetzegades que de cop, demanen més i més fil, i l'estel puja i puja sense aturador, fins que arriba a una zona d'estabilitat, i queda suau, tot breçant-se en un vent acaronant, que l'estima i li fa fer una dansa tènue, i fa jia aguantar-lo des de baix, malgrat que tot el meu ésser sigui allà dalt, amb el desig persistent de fer-hi pujar, també, el cos físic pesat, com per ser esperits en l'aire, amics del vent transparent, i pròxims a nivells etèrics que només l'Ànima coneix...

Aquesta sensació de llibertat que experimento cel i estel amunt, em transporta al desvetllat infant que encara no coneix els estralls del subconscient, i és més,

-encara-, un habitant dels àmbits subtíls que d'aquest món físic o de la matèria densa, on ve a lluitar, a treballar i a superar tantes proves, si aconsegueix de "no naufragar" en les procel·loses aigües de l'Oceà de la Vida.

L'estel només és un símbol del que, de vegades, es pengen els meus anhels profunds, i també de llibertat. L'estel de colors, també em recorda les llargues i nombroses tires de banderoles impregnades d'oracions, que en eles terres altes del Tibet, voleien arreu, son com un prec continu que a través del vent pugés fins les serralades més altes i des d'allà la Divinitat les transformes en energia de bonança vers aquest Planeta que malmeten les guerres i les lluites pels poders. Aleshores, quan els meus anhels es gronxen en l'estel, "soc ocell de llibertat", i això és inexplicable, és una sensació que només que només es comprendre vivint-la. I aquest és un sentiment que associo més a la Consciència que no pas a l'ego-subconscient.

Tan de bo aquest sentiment de llibertat fes niu al Cor de tota la Humanitat que sofreix i de tota la Humanitat que "causa sofriments als altres" perquè no hi podrien quadrar ni els orgulls, ni els odis, ni les terribles enveges que emmalalteixen l'ésser humà. Mai no oblidariem que estem "de viatge" en una "nau que compartim" i que un dia - que molt pocs saben -, tornarem allà d'on vam venir, i tot l'equipatge possible serà dins el Cor de les persones. No existirà cap més tipus d'equipatge, encara que per aquest hàgim sigut capaços de mentir, trair,difamar, odiar i matar als nostres semblants.

Quan hom va de viatge, normalment, ja sap que les estades, son més o menys, curtes o llargues, però temporals, és a dir, que fem servir un mínim i pràctic equipatge, i transcorregut el temps de durada, hom retorna al lloc del que va sortir.

Una cosa semblant és el que succeeix quan venim a aquest món: NO ES PER SEMPRE. Venim temporalemt a fer-hi estades d'aprenentatge, de superació de tot tipus d'obstacles. Normalment, no controlem el temps de l'estada, és a dir: NO SABEM SI HI SEREM GAIRE, NI QUAN HEM DE TORNAR A PARTIR.

De vegades la vinguda al món és traumàtica. Tan, que massa sovint oblidem que la "nostra llar no és aquí" (l'ensopiment d'un infant quan es fa adult), que aquí només hi som un temps indefinit, curt o llarg, però "un temps" al cap i a la fi. I de manera errònia volem perennitzar la nostra estada aquí, aquest sentiment equívoc fa que hom vulgui viure en l'opulència (si més no que s'anheli) i que sovint se'n faci senyera de la vida: Bens materials, poder sobre els altres, l'enveja, l'orgull, l'avariacia, etc. L'eslogan seria: "Sempre tenir més i dominar". Tanmateix com si això assegurés l'estada i el futur, quan no és res de tot això, si no és cristal·litzar més i més el terrible miratge en el que estem ficats.

Com si, tanmateix no haguéssim de "passar comptes" del nostra comportament, no ja amb un Altíssim Jutge, sinó amb la nostra propia Consciència, que si aquí, al món físic on som, ens "pesa" terriblement quan la nostra conducta no és la correcta, en desencarnar (entenguis deixar aquest món), és amb ella que haurem de "passar-los aquests comptes" directament, pel que fa al "bons" o "malvats" que hagim estat, tan pels altres com per nosaltres mateixos. La nostra propia Consciència, la Consciència de cada un, és un veritable i sever JUTGE de cada un: I AQUEST JUTGE ES INSOBORNABLE.

Oblidem tan "qui som" que no ens importa fer guerres, matar, omplir-ho tot d'odi. Guerres per fora i guerres per dintre. Com si el món fos un "campi qui pugui". Germans son capaços de trair germans i pares. I pares son també capaços de mentir, de ser injustos amb els seus fills, i creuels amb els nets. SI RECORDÉSSIM ALGUNA VEGADA QUE TENIM CONSCIÈNCIA...

Manuel Luis Tatjé

Fins aquí la quarta entrada, properament faré la cinquena. Gràcies per la vostra paciència i per haver llegit fins aquí o visitat aquest lloc filosòfic. Salutacions ! M.L.T.

NEBULOSA III

Tan senzill com contemplar un raig de Sol filtrar-se per una finestra i ser-ne plenament conscient, sense que absolutament res destorbi aquell moment únic i irrepetible, dins aquesta successió d'ares que es perden miserablement en les continues mecanicitats intel·lectuals de la vida diària...

O tan difícil com aconseguir que el cervell descansi i el pensament "deixi de ser continu", persistent, neuròtic, i tanmateix, pensar únicament quan jo vulgui, quan a mi em convingui, és a dir, només i tan sols per propia Voluntat. Que el pensament cessi, que no actui quan no em calgui. I en tot cas, dominar-lo, amb ordres severes, que el calmin, l'amanseixin i sigui un veritable i manyac ruc.

És així, amb aquesta calma del "no-pensar", amb aquest descans de la ment egoica o subconscient, que tanmateix s'obren les portes de l'Ésser i la percepció de tot és radicalment "diferent i objectiva". És l' Estat de Consciència en que hom hauria d'estar sempre. L'únic i real "Estat de Consciència capaç d'erradicar el dubte i la negativitat compulsius que assolen la Terra.

Així pren importància la contemplació conscient de l'Univers en una nit estrellada, com meditar sobre els cicles de les estacions de l'any, com parar atenció veritable en els propis cicles vitals de la respiració, o dels batecs del propi cor, - tot fet amb "atenció Conscient" -, o simplement, restar passiu, esperant allò, allò que l'Ésser Intern vol dir a un mateix.

No sempre és senzill "fer callar" totes les veus que pul·lulen per la nostra ment amb la pretensió de "governar o dominar" la propia persona. Per això aquí el que realment es posa a prova és l'esforç de la Voluntat. A través d'aquesta i a "cops de Silenci", aconseguirem els nostres propòsits i saber del cert tots els "tresors i missatges" que te per comunicar-nos l'Ésser Intern, al que molts anomenen el "Pare-Mare", l'Ésser Andrògin Original que "tots" portem a dins. I que si no es fa quelcom del que aquí s'assenyala, les persones "no s'hi comuniquen", no s'hi saben comunicar, i no només aixó, sinó el que encara és pitjor: molts no saben que el tenen dins el seu Cor en forma d'una energia prístina, puríssima.

De petit, jo veia als grans com "gegants" i molts em feien por, altres m'inspiraven confiança i la meva innocència en aquells primers balbucejos era gran i, com dic, temorenca. Recordo no tenir "malicia" per res. Per això molts s'enreien de mi o m'enredaven, es veu que la meva cara els incitava i em delatava.

Només fins que no seria molt gran, més enllà de l'adolescéncia, no arribaria a comprendre que hi havia un mossèn que em grapejava. Jo tan sols tenia quatre o cinc anys. Què havia de saber i imaginar ? Quan vaig ser gran si que ho vaig comprendre el que significava que aquell mossèn - que em feia de mestre -, em pugés a la seva falda i em practiqués tota mena de pressions i tactejos. Després vaig descobrir "a que treia cap tot allò", que fins havia originat la mofa i l'enveja d'altres nois de classe que m'escridassaven com el "mimat" d'aquell mossèn.

Per coses així, com altres d'altre mena, la vida comensa, sovint aviat, a mostrar la seva cara crua, deprimida i miserable. Però no vull que sigui precisament aquest, el motiu d'aquestes ratlles.

L'important ara, és intentar recuperar parts, porcions de la puresa essencial d'aquell infant que havia sigut jo. Una corrua feta d'imatges vibra en el meu sentir d'infant, i de manera inconnexa pel meu intel·lecte massa inquiet, però d'una manera coherent i especial, pel meu cor, que si, que guarda aquells tendres i purs anhels, sense la necessitat mental i esperonant d'analitzar-los sinó de tornar-los a viure (si en puc ser capaç) de la mateixa manera càlida, maternal, original, "innocentment essencial".

Potser una de les primeres que em ve a flor de pell i d'Ànima, és la "protecció". Em sentia segur i protegit per uns gegants bons que em cuidaven i em mimaven verament: el meu pare i la meva mare. Insubstituibles progenitors de la meva existència en aquest món físic, responsables d'aquells meus primers anys de plor i sorpresa, de descobriments i rialles, d'oracions i foscors, de petits traumes d'infantesa, dels meus ulls oberts i apertura de sentiments nous de trinca, en tota la meva persona que s'acabava d'estrenar. Una gran protecció rondava per tot. Quan no la sentia (la protecció) feia acte de presència la meva terrible por. Aquella por que sentia perquè era capaç de captar-la en o dins el meu univers més proper

-quan hi havia quelcom capaç de fer-me-la sentir.

Potser si era tan conscient de la por era perquè també era tan conscient de sentir-me protegit pels meus. De gran he "deduit" que molts infants en tenen de por... Però no m'agraden aquest tipus de deduccions. Jo conec la meva de por infantívola i per mi no tenia parió.

Però també tinc present "com perdre'm" de la meva, aleshores, novíssima realitat, com en un jardí encantat, contemplant la vegetació al Sol, les evolucions aparentment efímeres i meravelloses de qualsevol insecte volador o trapezista, les ombres curioses que la llum solar generava en les parets de davant de casa meva, on s'obria un món d'imaginacions que només poden tenir els infants...

O deixar-me dur perls aires, seguint els vols dels ocells que passaven en bandades rascant el balcó de casa i volant en perfecta i majestuosa formació bo i donant la volta al campanar de la Seu.

Orenetes de la Primavera, coloms de tot l'any, núvols incansables al vent, per sota la blavor impòl·luta del cel estimat, aquells turons pròxims i damunt seu la Torre de Santa Catarina, bastió alarb de la llunyana història d'aquestes mil·lenaries terres, al fons, incòlume, la Serralada dels meus somnis: MONTSERRAT.

Manuel Luis Tatjé

Arribats a aquesta tercera part o "entrada" no tinc més que remerciar-vos novament el vostre interés per aquesta lectura personal, i agraïr la vostra visita al lloc. Ben aviat trobareu la continuació de NEBULOSA cas que volgueu seguir en aquesta lectura. No us oblideu de fer un comentari si així ho desitgeu. Salutacions ! M.L.T.

(L'Arnau, el meu net gran) NEBULOSA-II

Parlar d'un mateix pot resultar pedant, sobretot si hom no reconeix els propis defectes i sols es pretén destacar "virtuts" que, per si mateixes es "desvirtuen" quan tot no esdevé més que un enfarfec de "grandeses" des d'on es mira als altres per damunt l'esquena.

Però parlar de l'infant que viu dins meu (i dins totes les persones) és quelcom que "desarma" al meu ego terrible i posa al Subconscient en la picota, posant-lo en evidencia, passant-ne tanmateix com si no existís, i aleshores, ni la ment, ni els records de la memèria no serveixen per res, o - si de cas -, serviran només per quan el meu Ésser vulgui. I això és el que "fa obrir" el Cor, i que els sentiments més especials, les evocacions més sublims, aflorin amb la deguda naturalitat, sense la participació mecànica i barruera de la ment. Només els continguts objectius i essencials de l'Ésser vibren sense cap interferència del pensament, del dubte, tots dos fills de l'ego, de la ment.

Però tampoc puc, ni vull tenir, la pretenció de dir que quan parlo d'aquest infant essencial (o per boca seva) no hi ha cap error. Òbviament, no n'estic exempt de l'error, per la meva propia condició egoica i humana, tot i que bé és cert, que cerco la puresa del seu contacte, de la seva empremta lluminosa.

Si que puc dir que, en la més tendra infantesa (els primers sis anys de vida) un infant vivencia i reacciona amb més impulsos essencials (de l'Essència o Ésser) que no pas egoics (de l'Ego o el Subconscient) la qual cosa el fa net i pur com mai.

Per això els infants en aquesta etapa de la Vida son tan bells, tan especials. Capten el que molts adults no s'imaginen. I, sovint, aquests adults, volem anar de "saberuts" per la Vida, tot endevinant les seves actituds i reaccions, i no ensopegant-ne ni una. Perquè ells (els infants), es reincorporen a la Vida, purs, nets i essencials, ja ens cuidem els "savis adults" de posar-los progressivament la "crosta" pesada de la personalitat, amb tots els bagatges egoics i subconscients. Això els fa perdre, també progressivament, la brillantor dels seus ulls, profunda i única, això els "prepara" per la societat que entre tots fem. Això els fa, a molts d'ells, membres obscurs d'una Humanitat que ha perdut el Nord, que viu tan sols de portes enfora i que ho ignora tot del seu interior: on hi te l'objectiva "Clau de Volta".

Per això em captiva - aquesta és l'expressió - tornar per moments a la meva ja llunyana infantesa primera, per veure si sóc capaç de vivenciar avui, tan si son temences com alegries, aquell grau de puresa que tan enyoro, ara que "sóc gran".

Fer-nos "grans" era una veritable panacea , pels nostres pares, per nosaltres. I no era això tal vegada, un "passaport" per retrobar el dolor, la mentida, la gelosia, l'enveja, l'odi, la cobejança, l'orgull, la luxúria, la decepció, la lluita per "falços valors", qüestions aquestes que constitueixen el teixit de la immensa majoría de les "relacions" humanes, del viure diari de tantíssims milions de persones que "ens hem fet grans" ? Era - és -, tanmateix això, fer-nos "grans" ? O era - i és -, a més de tot això, saber-hi fer front, saber "veure" les circumstàncies de la Vida com a dures proves que cal aprendre de superar i crèixer enmig dels temporals humans ?

La meva infantívola "por del món", era això, intuir el món al qual m'encaminaven o m'encaminava ? Captar, des del grau d'una puresa essencial, el terrible món que m'obria els braços, plens de sorpreses i paranys ?

I entendre que la "panacea" de fer-me (fer-nos) gran, era i és també un deure de vida. Havíem de desitjar, havíem de voler fer-nos grans, aquesta era la meta o una de les lògiques finalitats de la vida. I potser molts cops sense saber-ne el veritable trasfons, els grans alentaven als petits a fer-se grans, i els petits, anhelavem, volíem amb totes les nostres forces assolir aquest "grau" del "fer-se gran". Després arribarien els traumes i les decepcions. Sobretot quan aquest "fer-se gran" era basat en "valors" artificiosos, exempts la majoría d'ells, d'una autèntica profunditat que enfoqués el "perquè" i el "com" de tot plegat. Si m'apureu, les tres preguntes -clau de la Filosofía: "QUI SOM" ?, "D'ON VENIM" ?, "ON ANEM" ?

Ningú ens explicava això amb prou lògica, amb prou pragmatisme. I el resultat és el que és, no pas casualment, la casualitat no existeix, sinó "causalment", és adir, com a conseqüència de la formació rebuda, nosaltres, però també els nostres educadors, els educadors dels nostres educadors, etc.

"Fer-nos grans" era així. "Tothom ho fa així", "tothom ho creu així", un lapidari i conservador: "SEMPRE HA ESTAT AIXÍ", com a gran "justificant de l'injustificable". Aquestes eren les RAONS DE PES per acceptar jo també, les meves circumstàncies. Però a mi no em comvencien. Aquesta actitud, amb el temps, m'aniria fent "rar", com "diferent", i això, socialment parlant, no era, massa "bo".

Però el que de "gran" enyorava - enyoro -, és aquella puresa essencial de l'infantesa. Sentir-la ara i aquí, per totes les porositats del meu cos, aquella intensa naturalitat de tot i per tot el que captava el meu ésser encara lliure. Lliure amb una llibertat curta de la que jo mateix seria el trist carseller, ja que conforme em faria "gran" li aniría prenent terreny i el deixaria confinat en les masmorres del meu propi Cor, des d'on ell, el benhaurat, sempre procuraria de fer-me arribar la Llum.

Aquesta és la meva gran enyorança, quan ara llisco per aquests fulls cercant la difícil expressió del que des de dins voldria dir i explicar. Difícil expressió ? Es que`potser no te expressió escrita tot aquest món que "no és" de la matèria densa. Però que jo reflexiono "des de la matèria" , cerco la inspiració que em faci sentir la Veu de l'Essència presonera. Aquell "sentir essencial" de l'infantesa, recuperar-lo ara, per l'equilibri que he de trobar, - ho sé -, a través de furgar les meves propies tenebres.

Manuel Luis Tatjé

Un cop més gràcies a tots els que aneu seguint aquesta lectura o visiteu aquest lloc. En una tercera entrada continuaré la NEBULOSA. i hom podrà seguir llegint. Esperant els vostres comentaris rebeu salutacions cordials !

M.L.T.

(L'Adrià, un dels meus nets)
Vaig venir al món com en una boira. La dels afectes materns i infantils. Un món, (com passa comunament) d'entrada i en gran part, previst per Lleis naturals i genètiques: ja dins el ventre matern mateix, en aquells instants - únics en el temps - en que el meu cos surava en el llac aquós i càlid del meu actual orígen físic, on en el moment precís i matemàtic de la meva primera alenada d'aire, acompanyada del sabut plor davant l'inevitable trauma de la Llum i de la Vida, bo i emergint de l'uter sagnant i dilatat de la meva mare que, també, com està sentenciat, em va parir amb dolor, si bé amb la joia de portar al món el primer fill. Tot, com dic, era com dins una nebulosa, recollit i tènue, amb els primers temors incomprensibles i, amb el trauma persistent, de "no recordar" el "perquè havia tornat" al món físic, o més que el "perquè", si és que era, és, per causa d'algun "deure" concret a realitzar o algun "deute" per saldar...

No entendre els "perquès" (tan pràctics com filosòfics) de la Vida, és una de les qüestions que més aviat se'm van constituir com un pes de preocupació primerenc. El concepte "no-recordar" arribaria d'una manera clara, més tard, quan vaig "descobrir i comprendre", que no només es viu un cop "i ja està..."

Sinó que hom (i en mesures diverses) forma part de la cadena o Roda dels Retorns(transmigració de les Ànimes, vides successives o sense matitzar: la Reencarnació) quina "missió" és que l'ésser humà terrestre pugui anar repetint els Cursos de la Vida fins a superar-los.

L'idea de I'Infern és tanmateix cruel i despiatada, i només pot ser considerada des de posicions repressives i de poder. D'això l'Església Catòlica en sap "una estona".

La Roda dels Retorns tan sols es supera quan els "Cursos" doncs, son "aprovats", i, per tant, ja no caldrà tornar a la Terra, i les properes experiències s'ajustaran a Esferes Superiors. Aquesta idea, em sembla molt més lògica i justa que no pas el terrible "foc etern de l'Infern".

El món d'un infant és tan gran i tan petit alhora ! I cada retorn és una nova estrena, amb la memòria ben neta i, generalment, sense antics records d'events i circumstàncies d'anteriors existències.

L'infant sempre pot captar el bo i el dolent dels adults que l'envolten. Tot i això, és innocent i ple d'indefensió dins el seu perfecte "estat de Consciència". El Subconscient o Ego de la personalitat, encara no ha "ocupat" el vehicle físic perquè encara no està desenvolupat.

Per això l'infant te una percepció diferent de la Vida, de les persones, de les coses en general. Només quan el cos físic s'haurà desenvolupat suficientment per "assumir" aquest Subconscient, es produirà l' "ensamblatge", mitjançant el qual, l'infant, ja fet "home de la Terra", sentirà en la propia psiquis totes les tristes ansietats destructives que ( si no hi posa remei) marcaran la seva Vida. A part de poder "fer el bé", serà capaç de mentir i "fer el mal", tenir orgull i odiar, ansiar i envejar, de matar i de fer la guerra així com els perjudicis més grans als seus germans, als quals serà capaç de traïr per interessos materials, o per la mateixa causa de cobejança accelerar la mort dels pares d'una manera "subliminal" i fins i tot característica d'aquesta època. Una època batejada amb el nom de "Kali-Iuga" o "Edat del Ferro".

Des de la meva nebulosa infantil res no sabia ni esperava de tot això. I dins meu, com una llum radiant, hi feia niu allò que algú (amb el Subconscient consolidat, per descomptat) ha convingut de dir-ne l' "innocència" que, no és sinó una "lògica Essencial" incapaç de combregar amb la malignitat humana, si no és a l'alt cost de "convertir" l'infant a aquesta propia malignitat humana, que és el que, en trista realitat, fem els "adults" amb tots els infants per tal d'incorporar-los a la galdosa societat humana. Aleshores ja esdevé "un dels nostres...", o no. Potser ell no ho voldrà i serà diferent...

Des dels meus ulls d'infant, era bell, veure el món on hom ha arribat novament, aparentment, - només aparentment -, com si fos la primera vegada. Aquells tendres ulls eren com finestres en Primavera, esbatanades a la llibertat, a la llum, al paisatge, als colors i les formes, als núvols que em fascinaven, a l'aire vitalitzant, a la Vida física i en majúscules. Tot era tanmateix un llibre que s'obre i llisques per la primera pàgina, i amb la màgia i el misteri de no saber que trobaria en passar els fulls successius, en tan que era jo mateix qui hauria d'anar omplint pàgina per pàgina. Però aleshores tampoc recordava o pensava en el plor que acompanya l'experiència humana que, a més de joia i alegria, també i de forma ineludible, comporta dolor, sofriment i llàgrimes.

Sí, tot això venia acompanyant les primeres angoixes, ombres i temors, això és: la meva gran i inexplicable por. Bagatge de l'ahir ? Una "por" reflexa d'altres existències traumàtiques ? La fosca, el "regne" de les tenebres, la mort i tot el seu món tètric, tal vegada eren com "estigmes psíquics", els quals duia a sobre des d'aquell tendre moment d'arribar al món, i amb els quals havia i hauria d'acostumar-me a viure ? Potser també, amb els anys, aquesta por i el que per mi implicava i ha comportat, és base o fonament de les meves inquietuds espirituals infinites i inabastables...

Manuel Luis Tatjé

Gràcies amics si m'heu llegit fins aquí, i sinó també per haver visitat el meu "Blog". Continuaré la "NEBULOSA" en

pròximes entrades, si us abelleix de seguir-me llegint ho podreu fer. Si us ve de gust fer un comentari aquí també en teniu l'oportunitat, no us en estigueu, m'agradarà saber el vostre parer... M.L.T.