dijous, de maig 25, 2006


NEBULOSA IV


Qui hauria de dir a un infant que l'espera un món tan agressiu i cruel ? Quin contrast amb aquella senzillesa de sentir, amb aquella netedat de mirada ! Davant els ocells, les flors, les formigues, l'afable tarda, la calidesa dels que veritablement l'estimen ! Qui gosaria insinuar que "la vida", és la mentida i la negativitat, la competencia i la incompetencia, que l'enfoc general de la societat, és el que és, i que la propia societat matarà l'au de la puresa i posarà en el seu lloc els corbs i voltors de l'enveja i la malignitat ? És clar que "la vida" és molt més que tot això. I que el Desti de l'home és molt més alt i sublim del que prefigura aquesta societat o aquesta tristíssima Humanitat.
Hi ha un paràgraf de la magnífica cançó d'en J.M.Serrat "Paraules d'Amor" que diu: ..."tot just despertavem del son dels infants...", jo aquí, sense desmerèixer al famós cantautor diria que aquesta frase és errònia, doncs hauria de dir tot el contrari del que diu. Es a dir: "... tot just ens adormiem de la ment clara dels infants...", potser musicalment "no hi cauria bé", però pel sentit del que vull dir, és això mateix. Els infants no es desperten de cap son, és justament a l'inrevés. L'infant és desvetllat, sensitiu i clarivident, i a mida que es "farà gran" anirà entrant en l'ensopiment, la somnolença, la terrible son de l'home, serà un "adult adormit de Consciència".
Encara ara, que començo a ser "força gran", se'm en va el cor amunt darrera les oscilacions i moviments de l'estel que vull fer pujar tant alt com els núvols o els ocells. Aquelles estirades de cordill, aquells cops de vent, amb aquells remolins sobtats o aquelles vetzegades que de cop, demanen més i més fil, i l'estel puja i puja sense aturador, fins que arriba a una zona d'estabilitat, i queda suau, tot breçant-se en un vent acaronant, que l'estima i li fa fer una dansa tènue, i fa jia aguantar-lo des de baix, malgrat que tot el meu ésser sigui allà dalt, amb el desig persistent de fer-hi pujar, també, el cos físic pesat, com per ser esperits en l'aire, amics del vent transparent, i pròxims a nivells etèrics que només l'Ànima coneix...
Aquesta sensació de llibertat que experimento cel i estel amunt, em transporta al desvetllat infant que encara no coneix els estralls del subconscient, i és més,
-encara-, un habitant dels àmbits subtíls que d'aquest món físic o de la matèria densa, on ve a lluitar, a treballar i a superar tantes proves, si aconsegueix de "no naufragar" en les procel·loses aigües de l'Oceà de la Vida.
L'estel només és un símbol del que, de vegades, es pengen els meus anhels profunds, i també de llibertat. L'estel de colors, també em recorda les llargues i nombroses tires de banderoles impregnades d'oracions, que en eles terres altes del Tibet, voleien arreu, son com un prec continu que a través del vent pugés fins les serralades més altes i des d'allà la Divinitat les transformes en energia de bonança vers aquest Planeta que malmeten les guerres i les lluites pels poders. Aleshores, quan els meus anhels es gronxen en l'estel, "soc ocell de llibertat", i això és inexplicable, és una sensació que només que només es comprendre vivint-la. I aquest és un sentiment que associo més a la Consciència que no pas a l'ego-subconscient.
Tan de bo aquest sentiment de llibertat fes niu al Cor de tota la Humanitat que sofreix i de tota la Humanitat que "causa sofriments als altres" perquè no hi podrien quadrar ni els orgulls, ni els odis, ni les terribles enveges que emmalalteixen l'ésser humà. Mai no oblidariem que estem "de viatge" en una "nau que compartim" i que un dia - que molt pocs saben -, tornarem allà d'on vam venir, i tot l'equipatge possible serà dins el Cor de les persones. No existirà cap més tipus d'equipatge, encara que per aquest hàgim sigut capaços de mentir, trair,difamar, odiar i matar als nostres semblants.
Quan hom va de viatge, normalment, ja sap que les estades, son més o menys, curtes o llargues, però temporals, és a dir, que fem servir un mínim i pràctic equipatge, i transcorregut el temps de durada, hom retorna al lloc del que va sortir.
Una cosa semblant és el que succeeix quan venim a aquest món: NO ES PER SEMPRE. Venim temporalemt a fer-hi estades d'aprenentatge, de superació de tot tipus d'obstacles. Normalment, no controlem el temps de l'estada, és a dir: NO SABEM SI HI SEREM GAIRE, NI QUAN HEM DE TORNAR A PARTIR.
De vegades la vinguda al món és traumàtica. Tan, que massa sovint oblidem que la "nostra llar no és aquí" (l'ensopiment d'un infant quan es fa adult), que aquí només hi som un temps indefinit, curt o llarg, però "un temps" al cap i a la fi. I de manera errònia volem perennitzar la nostra estada aquí, aquest sentiment equívoc fa que hom vulgui viure en l'opulència (si més no que s'anheli) i que sovint se'n faci senyera de la vida: Bens materials, poder sobre els altres, l'enveja, l'orgull, l'avariacia, etc. L'eslogan seria: "Sempre tenir més i dominar". Tanmateix com si això assegurés l'estada i el futur, quan no és res de tot això, si no és cristal·litzar més i més el terrible miratge en el que estem ficats.
Com si, tanmateix no haguéssim de "passar comptes" del nostra comportament, no ja amb un Altíssim Jutge, sinó amb la nostra propia Consciència, que si aquí, al món físic on som, ens "pesa" terriblement quan la nostra conducta no és la correcta, en desencarnar (entenguis deixar aquest món), és amb ella que haurem de "passar-los aquests comptes" directament, pel que fa al "bons" o "malvats" que hagim estat, tan pels altres com per nosaltres mateixos. La nostra propia Consciència, la Consciència de cada un, és un veritable i sever JUTGE de cada un: I AQUEST JUTGE ES INSOBORNABLE.
Oblidem tan "qui som" que no ens importa fer guerres, matar, omplir-ho tot d'odi. Guerres per fora i guerres per dintre. Com si el món fos un "campi qui pugui". Germans son capaços de trair germans i pares. I pares son també capaços de mentir, de ser injustos amb els seus fills, i creuels amb els nets. SI RECORDÉSSIM ALGUNA VEGADA QUE TENIM CONSCIÈNCIA...
Manuel Luis Tatjé
Fins aquí la quarta entrada, properament faré la cinquena. Gràcies per la vostra paciència i per haver llegit fins aquí o visitat aquest lloc filosòfic. Salutacions ! M.L.T.