Parlar d'un mateix pot resultar pedant, sobretot si hom no reconeix els propis defectes i sols es pretén destacar "virtuts" que, per si mateixes es "desvirtuen" quan tot no esdevé més que un enfarfec de "grandeses" des d'on es mira als altres per damunt l'esquena.
Però parlar de l'infant que viu dins meu (i dins totes les persones) és quelcom que "desarma" al meu ego terrible i posa al Subconscient en la picota, posant-lo en evidencia, passant-ne tanmateix com si no existís, i aleshores, ni la ment, ni els records de la memèria no serveixen per res, o - si de cas -, serviran només per quan el meu Ésser vulgui. I això és el que "fa obrir" el Cor, i que els sentiments més especials, les evocacions més sublims, aflorin amb la deguda naturalitat, sense la participació mecànica i barruera de la ment. Només els continguts objectius i essencials de l'Ésser vibren sense cap interferència del pensament, del dubte, tots dos fills de l'ego, de la ment.
Però tampoc puc, ni vull tenir, la pretenció de dir que quan parlo d'aquest infant essencial (o per boca seva) no hi ha cap error. Òbviament, no n'estic exempt de l'error, per la meva propia condició egoica i humana, tot i que bé és cert, que cerco la puresa del seu contacte, de la seva empremta lluminosa.
Si que puc dir que, en la més tendra infantesa (els primers sis anys de vida) un infant vivencia i reacciona amb més impulsos essencials (de l'Essència o Ésser) que no pas egoics (de l'Ego o el Subconscient) la qual cosa el fa net i pur com mai.
Per això els infants en aquesta etapa de la Vida son tan bells, tan especials. Capten el que molts adults no s'imaginen. I, sovint, aquests adults, volem anar de "saberuts" per la Vida, tot endevinant les seves actituds i reaccions, i no ensopegant-ne ni una. Perquè ells (els infants), es reincorporen a la Vida, purs, nets i essencials, ja ens cuidem els "savis adults" de posar-los progressivament la "crosta" pesada de la personalitat, amb tots els bagatges egoics i subconscients. Això els fa perdre, també progressivament, la brillantor dels seus ulls, profunda i única, això els "prepara" per la societat que entre tots fem. Això els fa, a molts d'ells, membres obscurs d'una Humanitat que ha perdut el Nord, que viu tan sols de portes enfora i que ho ignora tot del seu interior: on hi te l'objectiva "Clau de Volta".
Per això em captiva - aquesta és l'expressió - tornar per moments a la meva ja llunyana infantesa primera, per veure si sóc capaç de vivenciar avui, tan si son temences com alegries, aquell grau de puresa que tan enyoro, ara que "sóc gran".
Fer-nos "grans" era una veritable panacea , pels nostres pares, per nosaltres. I no era això tal vegada, un "passaport" per retrobar el dolor, la mentida, la gelosia, l'enveja, l'odi, la cobejança, l'orgull, la luxúria, la decepció, la lluita per "falços valors", qüestions aquestes que constitueixen el teixit de la immensa majoría de les "relacions" humanes, del viure diari de tantíssims milions de persones que "ens hem fet grans" ? Era - és -, tanmateix això, fer-nos "grans" ? O era - i és -, a més de tot això, saber-hi fer front, saber "veure" les circumstàncies de la Vida com a dures proves que cal aprendre de superar i crèixer enmig dels temporals humans ?
La meva infantívola "por del món", era això, intuir el món al qual m'encaminaven o m'encaminava ? Captar, des del grau d'una puresa essencial, el terrible món que m'obria els braços, plens de sorpreses i paranys ?
I entendre que la "panacea" de fer-me (fer-nos) gran, era i és també un deure de vida. Havíem de desitjar, havíem de voler fer-nos grans, aquesta era la meta o una de les lògiques finalitats de la vida. I potser molts cops sense saber-ne el veritable trasfons, els grans alentaven als petits a fer-se grans, i els petits, anhelavem, volíem amb totes les nostres forces assolir aquest "grau" del "fer-se gran". Després arribarien els traumes i les decepcions. Sobretot quan aquest "fer-se gran" era basat en "valors" artificiosos, exempts la majoría d'ells, d'una autèntica profunditat que enfoqués el "perquè" i el "com" de tot plegat. Si m'apureu, les tres preguntes -clau de la Filosofía: "QUI SOM" ?, "D'ON VENIM" ?, "ON ANEM" ?
Ningú ens explicava això amb prou lògica, amb prou pragmatisme. I el resultat és el que és, no pas casualment, la casualitat no existeix, sinó "causalment", és adir, com a conseqüència de la formació rebuda, nosaltres, però també els nostres educadors, els educadors dels nostres educadors, etc.
"Fer-nos grans" era així. "Tothom ho fa així", "tothom ho creu així", un lapidari i conservador: "SEMPRE HA ESTAT AIXÍ", com a gran "justificant de l'injustificable". Aquestes eren les RAONS DE PES per acceptar jo també, les meves circumstàncies. Però a mi no em comvencien. Aquesta actitud, amb el temps, m'aniria fent "rar", com "diferent", i això, socialment parlant, no era, massa "bo".
Però el que de "gran" enyorava - enyoro -, és aquella puresa essencial de l'infantesa. Sentir-la ara i aquí, per totes les porositats del meu cos, aquella intensa naturalitat de tot i per tot el que captava el meu ésser encara lliure. Lliure amb una llibertat curta de la que jo mateix seria el trist carseller, ja que conforme em faria "gran" li aniría prenent terreny i el deixaria confinat en les masmorres del meu propi Cor, des d'on ell, el benhaurat, sempre procuraria de fer-me arribar la Llum.
Aquesta és la meva gran enyorança, quan ara llisco per aquests fulls cercant la difícil expressió del que des de dins voldria dir i explicar. Difícil expressió ? Es que`potser no te expressió escrita tot aquest món que "no és" de la matèria densa. Però que jo reflexiono "des de la matèria" , cerco la inspiració que em faci sentir la Veu de l'Essència presonera. Aquell "sentir essencial" de l'infantesa, recuperar-lo ara, per l'equilibri que he de trobar, - ho sé -, a través de furgar les meves propies tenebres.
Manuel Luis Tatjé
Un cop més gràcies a tots els que aneu seguint aquesta lectura o visiteu aquest lloc. En una tercera entrada continuaré la NEBULOSA. i hom podrà seguir llegint. Esperant els vostres comentaris rebeu salutacions cordials !
M.L.T.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada