NEBULOSA IX

De fet, si hom practiqués el "Carpe Diem" sabria a ciència certa el veritable i objectiu valor del temps:Un segon, un minut, una hora, un dia, un any... Hom tindria consciència del "temps perdut" i del temps que es "pot aprofitar". De fet, tenir consciència del temps perdut pot ser - i és -, tan dolorosament dramàtic com positiu. Dramàtric, en el pensar "tot el que es podia haver fet i no s'ha fet", i positiu perquè si la consciència d'això "és real" probablement hom ja no "perdrà" més el seu temps o no tindrà aquesta sensació.

I és que el temps és tan relatiu ! I cada un te el seu. Jo no sóc pas un exemple del "Carpe Diem", del "viure l'instant", però malgrat això, en conec les virtuts, perquè d'experiències, si que n'he tingut alguna. I sé que molts dels que han seguit els "cànons establerts", si que han aconseguit una folgada posició social, títols ben merescuts (alguns) i fortunes. Però com que mai no han escoltat la "veu del seu interior", això els ha portat infelicitat, la sensació de que manca alguna cosa prou important. Tan important com la propia "essència d'home".

A algunes persones, l'actuació nefasta de representants religiosos, els ha acabat d'ofegar les possibles inquietuts de tipus espiritual, en molt casos que les sentien. Altres sense la participació de la religió han sigut capaços de desenvolupar la propia i vigorosa -en molts casos- espiritualitat, que jo estic convençut que tot ésser humà porta a dins, tan si la desenvolupa com si no.

La noció del "pas del temps" és cerebral i angoixant, sobretot quan no hi ha una idea clara del "que s'ha de fer" a la Vida. Jo, d'infant, no vaig saber mai "què seria o què faria" quan fos gran. I totes les persones grans d'aquella època que se'm acostaven o a les que jo m'acostava, em feien la repetitiva i impertinent pregunta:" I tu què seràs quan siguis gran ?" La meva resposta era sempre un encongiment d'espatlles. Realment és que no en tenia ni la més remota idea i, finalment, m'angoixava que m'ho demanessin. És clar que tothom esperava una resposta clara com és ara: "seré bomber", o "trapezista", o "camioner". Jo mai no vaig tenir resposta per l'enotjosa pregunta. No la vaig tenir d'infant, ni d'adolescent, i això probablement va ser la meva dissort en els meus mai reeixits estudis, en els que mai vaig destacar, per desgràcia dels meus pares que -com molts pares de l'època-, "ho basaven tot en l'estudiar"(sens menysprear l'estudi), encara que el pressumpte estudiant navegués entre les boires mentals de l'incertesa i el dubte. Haver d'aprendre "un ofici" -en aquells dies-, era clar simptoma d'haver "fracassat" en els estudis. Greu error, com dic, generalitzat de l'època, que jo crec que va ben marcar més d'un jove d'aquelles generacions, encara de postguerra.

El meu esperit era i és "voladís", - "somiar despert"- (n'hi ha que en diuen). No és que no tingués "ma dura", els "cabrejos" del meu pare eren gegantins. Però qui això escriu era un "etern distret". Era el meu "Destí" el que em va fer ser un mal estudiant, o pitjor encara, un "insegur" que mai no va saber què faria quan fos gran ? No ho sé. Hi ha moltes preguntes que, de vegades, reboten i reboten dins la meva ment. Sé que cap dels meus "somnis", cap dels meus "anhels vitals o de l'Ànima" no m'ha donat, ni m'ha de donar diners per viure. I que tota la meva vida laboralment activa, sóc i seré, l'humil empleat de Correus, de treball fix i promoció immòbil que tots coneixen. Semblaria que dir això pot tenir un llast amarg, si comparava (cosa mal feta) la meva situació -sobretot material-, a la de molts companys de la meva edat, avui amb càrregs il·lustres, professionals ben situats, amb unes economies folgades, etc. N'hi han que hi han patit més que no jo. I això no vol dir que la meva "trajectòria" hagués d'haver sigut impecable i sense errors. Tot al contrari. He tingut dubtes, inseguretats, penediments, reflexions, meditacions, i en segueixo tenint. I és com si fos des del fons d'una gran caverna, on en l'esvoranc de cada nit, abans de cloure els ulls per adormir-me i entrar en el misteriós món oníric i esotèric dels meus afanys, que clamo amb un desesper serè i desamparat alhora: "Déu meu què serà de nosaltres, Pare meu, què serà de mi ? I penso que m'abandono al Pare-Mare i a la son -que me'ls fa més conscients-, i suro pels camins de les estrelles, els espais dimensionals, on tot és radicalment diferent... Ella, caliu del meu costat m'obrirà el llum i amb veu amorosament adormida em dirà:"Manel, ja és hora, ja ha passat la nit". I el seu to no deixarà de tenir la sorpresa o l'estranyesa del "temps que passa" que porta implícit que "nosaltres passem"... Que passem, -s'enten-, d'una manera física a cavall, arrossegant, dominant o essent nàufrags de la crua realitat de cada moment i de cada instant, el "carpe diem", l'únic que s'ha de viure amb urgència i consciència. Perquè el passat no te cap realitat, si en tingués, ja " no sería " passat, igual que el futur, que tampoc en te de realitat, si en tingués, ja no sería futur, sería, com el passat, present: EL MÉS IMPORTANT DE TOT. PERQUÈ HO CONTÉ TOT.

Parlant del "passat", l'instrument d'aquest és la memòria. Aquesta, guarda tots els records bons i dolents tal i com és la pel·licula de la nostra Vida. I és segons la circumstància que hom visqui (voluntariament o no) que el "record en qüestió" farà acte de presència, per tal de fer més palpable i evident allò (el que sigui) que l'ha motivat.

Quan el "mestre", mirant fixament un infant, li feia un signe perquè s'hi atancés, els "sismògrafs" de tota la classe, detectaven el "sisme" imminent i, lògicament, amb por. Aleshores, el "mestre" prosseguia amb la "lengua del imperio": " Quitese las gafas..." (perquè no es trenquéssin amb l'allau de cops que hi hauría i el torturador no les hagués de pagar per noves), les galtes de l'infant es tornaven roges amb aquelles bofetades d'ira, indignes d'algú que és "ensenyant". I això, si no utilitzava l'altra "instrument de pedagogía aplicada", que sens lloc a dubtes era el regla, que a més de ser el guia de les ratlles rectes, era el bastó que cruelment colpejava les infantils mans balbes de l'hivern, bé als palmells, a les puntes dels dits, o als nusos, tan li fa, el dolor era igualment intenssissim. De vegades, era un cop de regla, de vegades n'eren més. Recordo que quan el "mestre" feia aquestes salvatjades, es posava roig d'ira. Avui em costa de creure que el causant d'aquesta exagerada ira, fos l'infant "que no es portava bé a la classe, i no fossin altres neures d'aquell malalt psíquic que ens feia de "mestre", i pegar en les natges dels pobres alumnes les seves pròpies frustracions humanes". De vegades el "mestre" feia posar el cap del noi entre les seves cames o cuixes i així tenia les mans lliures per colpejar-lo bé i descarregar aquella ira malsana i frustrant davant tota la classe, que n'era mut testimoni enmig d'una atmosfera entre irònica i atònita. Aquestes tundes sovintejaven cada vegada que algú jugava, parlava, es distreia o feia ruqueries a classe amb els companys. La violència doncs, era una pràctica habitual en les escoles de la Dictadura -les meves escoles-, i tan li fa que fossin religioses com no. Pel cas era el mateix i l'agressivitat la mateixa. Això és quelcom que marca per la Vida i que fins i tot va deixar empremtes psicològiques en més d'un d'aquells nois: inseguretats, dubtes, temors davant els reptes de la pròpia Vida, etc. Ha passat més de mig segle, però tinc ben clares en la memòria aquelles tristes i patètiques escenes en el meu món infantil.

Manuel Luis Tatjé

Finalitzada l'entrada novena, anem per la que farà 1o. És tan enorme el ciberespai, si més no hi cap de sobres tot el que vaig escrivint, i aquí queda guardadet fins que algú tingui ganes de llegir-ho, o no. Una abraçada a lectors i tafanés, sou els millors ! M.L.T.