NEBULOSA XI

L'Emili ens va deixar el mes de Febrer del 2.005, i les seves cendres van ser escampades entre Montserrat i El Pedraforca, dos massissos que ell havia estimat. Si aquest any 2.oo5, va començar amb la partida del meu amic, altres ombres inquietants, em faria arribar també a mi i als meus, aquest fatidic any, també de sofriment, angoixes i provatura, puix que el més de Juliol em van detectar un nòdol cancerós al pulmó esquerre, i això, d'entrada, va capgirar totes les expectatives; allò que sempre has vist en els altres, ara ho viuria en la pròpia carn. Vaig començar i vàrem començar, un particular "via crucis", fins que finalment es va arribar a l'inequívoc diagnòstic. El fet de tenir-no concentrat i gens escampat, va facilitar l'accés a la intervenció quirúrgica, que va suposar l'extirpació de la meitat del meu pulmó esquerre.

Quan vaig arribar -amb llitera-, a l'antesala d'aquell quiròfan de la Clínica "Quirón", tots aquells joves professionals m'esperaven riallers i allò era un evident signe de confiança. I al cap de pocs segons, un tall vers la foscor, l'inexistent, el no-res, l'inconsciència, podia haver sigut inicialment la mort, però vaig recuperar la Consciència, o la Consciència em va recuperar a mi (segons com es miri). I el primer que em va aparèixer van ser els caps estimats de la meva esposa, les meves filles, gendres, familiars i el Dr. Cirurgià, que amb tan d'encert m'havia intervingut. Al contrari de molts i coneguts casos, per mi l'anestèsia no va ser sinònim ni de desdoblament, ni de projecció astral. Sinó, com he dit, d'interrupció, foscor absoluta, buit.

Recordo que mentre l'amable zelador em conduïa cap a baix a quiròfans, dins meu només hi havia una enorme sensació de prec i entrega, com un donar-me amb mística indefensió a l'entera Voluntat del Pare. Que sigui de mi el que hagi de ser... I ajut, demanda d'ajut per passa aquesta gran Prova, que tanta angoixa havia dut i duia als meus i a mi, que sovint em semblava que tot no era més que un somni del que em podia despertar en qualsevol moment. I aquesta va ser la sensació, com sortir, novament d'una nebulosa, -diuen que semblava un nen petit-, quan em vaig despertar dels efectes anestèsics, un cop consumada la intervenció, i per entre l'entendrida i emocionada veu de la meva esposa i companya, MªÀngels dient-me: "Manel, ja està passat... Ja està, ho veus que ha anat ràpid..?

Crec que una gran "força" em va acompanyar en tot moment, malgrat les temences humanes i pròpies de viure un procés com aquest. Quanta reflexió nova es genera al fons del Cor i de l'Ànima, quan saps la pròpia Vida amenaçada d'una manera imminent, al marge de la dinàmica "normal" de la Vida, on de vegades, i sovint, l'home també pot estar en perill imminent, "però no en sap ser conscient, ni de bon troç !" Quan es te real Consciència d'aquesta "imminència", tot canvía, tot esdevé diferent, és tan mateix un angle nou a través del qual hom comença de contemplar la Vida, el més quotidià, el més senzill, el més elemental, de sobte, la vida, les persones, les fites, tot te una importància nova, sense rutines. La importància d'allò "que se't pot acabar", i per tant, "valores a l'alça", "en la seva justa mesura", cosa que no es feia abans, perquè "normalment", hom no pensa en la humana finitud en la que estem immersos. Un savi filòsof, sintetitza el que intento resumir, en una sola frase digna de tenir molt en compte: "Sempre hauriem de viure com si fos l'últim dia de la nostra Vida". El que indefectiblement ens torna a remetre al "Carpe Diem", "Aprofita l'Instant", "Viu el Moment".

De vegades quan hom cau en les rutines de la vida, en la vida maquinal, quan excessivament els dubtes i les preocupacions materials, "omplen" tota la nostra atenció, "tota" la nostra Vida, i, per tan, la Consciència queda com descartada, desplaçada, "és quan arriben aquests cops, aquests sotracs que posen al límit les nostres expectatives de Vida. Es com si ens provoquéssin un "curtcircuït" per obligar-nos a reaccionar, per fer-nos sortir de l'ensopiment psicològic de les rutines, "fer-nos reflexionar", "fer-nos adonar d'on estàven, d'on hem de sortir, i a on hem d'anar"...

No vull dir amb això que totes les malalties greus i no tan greus que ens afecten "tinguin aquest objectiu", en tots cas és quelcom que ha de descobrir cada un a través de la pròpia experiència.

La feblesa humana, travessant un tràngol d'aquests, queda novament palesa, per si de cas ens en haviem oblidat. Perquè de vegades succeeix que "veiem tan lluny" qualsevol malaltia que ens pugui fer "saltar" d'aquest món, que aquesta mateixa "llunyania" és directament proporcional -no sempre, evidentment, però si en molts casos-, a un grau terrible d'irresponsabilitat conductual en diferents terrenys de la vida quotidiana. És el miratge amb que l'Ego ens enganya bo i allunyant-nos de la Consciència. Ens sembla que ningú ens pugui treure del "nostre castell", que hi hagim de restar eternament, i per aquesta causa som capaços de trepitjar tothom que se'ns posi pel davant, , -cosa que, més a la curta o a la llarga-, "acabarà fent-nos molt desgraciats... La Consciència mai ens aconselleria d'actuar així...

En opinió personal meva, algunes vegades (com he dit, no sempre) la Vida ens porta "sotragades", que son "avisos desesperats de la nostra pròpia Consciència" perquè posem "remei a qüestions que no portem prou bé". Poden ser "questions intimes, personals o particulars, com poden ser qüestions materials de la vida pràctica i quotidiana, però que, a més a més, poden estar afectant o arribar a afectar greument a altres. Per això és molt important escoltar la Consciència per entre els brogits de l'Ego animal. Si algú es posa en "alerta i perceptiu", podrà sentir la Consciència. Si alguna cosa no s'ha fet correctament, " ho sabrà immediatament. De vegades, hom no la vol sentir per "raons òbvies", però la Consciència te un agulló tan profund i afilat, que adoloreix per dins i salta totes les barreres... N'hi ha que han arribat, lamentablement, a llevar-se la pròpia Vida per no sentir-la. El terrible d'això, és que amb aquest acte terrible, "la senten més que mai, és com si haguéssin apujat el volum del so tot el que dona de si... I no hi ha escapatòria. S'ha de fer front a la situació.

I tot va contingut en aquesta mateixa nebulosa que son els graus de Consciència. A més Consciència, més equilibri en tots sentits, físic, psíquic, anímic, etc., més reflexió, més capacitat d'enteniment i de comprensió, menys possibilitat d'equívocs i altres danys, en definitiva una conducta més justa, positiva, solidària i pacífica. A menys Consciència, serà tot el contrari d'això, la qual cosa suposarà més possibilitat d'error a tots nivells i d'agreujar les pròpies situacions personals i col·lectives.

Si hom escolta la pròpia Consciència, estarà amb més disposició d'enfrontar un dolor determinat, que no si hi viu d'esquena. Jo he après una mica això. No vull anar -perquè no sóc-, de mestre de res. Tan sols és abocar un xic la pròpia experiència,si això arriba a algú i ajuda, és el màxim que puc esperar i desitjar.

Manuel Luis Tatjé

L'enr¡trada 11. Què com va aixó ? Quina "Nebulosa", no? Bé novament us agraeixo la vostra companyía i us saludo efusivament. Fins la propera... M.L.T.