NEBULOSA V

Quina "innocència" tan perfecte la dels infants, quina brillantor d'ulls tan noble, no topa amb les guerres d'interessos i d'immadureses dels adults ? Com imaginar des d'aquesta puresa inigualable, la selva terrible on es desenvoluparà el seu futur ? Perquè la Vida és un "joc" tan real que si no es fan les passes correctes hom pot naufragar integrament i malgastar la nova oportunitat amb que ha vingut. I tornem a començar (cas que ens donin una altra oportunitat) : a veure si seré més despert o tornaré a topar amb la mateixa pedra.

I la "mateixa pedra", molt sovint segueix essent "pedra d'entrebanc" una i altra vegada, perquè els propòsits i esmenes inscrits en la Consciència, "previa la tornada al món", els tapa el "miratge gegantí" de la vida física amb tots els encadenats de circumstàncies que s'hi crean. I aquests s'han de viure: no es poden bandejar. Viure'ls no vol dir esdevenir-ne esclau: cosa que passa molt... Sinó comprendre'ls i superar-los. Circumstància superada verament: no es presenta mai més. La que invariablement va tornant, "no està superada" i cal que arribi a estar-ho. És com en les assignatures pendents: si no s'aproven, tornen i tornen. Ara bé, un cop aprovades, s'han acabat, i aleshores hom puja un graó.

Que gran trobava -i trobo encara-, la "meva" Catedral Gòtica de Santa Maria de la Seu de Manresa, el campanar de la qual sempre vaig divisar des de casa meva, al manresà Carrer de les Piques. Aquells carreus, aquelles columnes octogonals, aquelles voltes, els enormes vitralls multicolors i la gran rosassa de ponent, la façana principal del meravellós Temple. Els altars i l'orgue. El joc de llums i ombres: La Saviesa Màgica del Gòtic, embolcallant l'altar major presidit per la Verge de l'Alba. I la fosca cripta on s'hi guarden les reliquies dels Cossos Sants: Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici, els Patrons. Vibra dins meu aquell Templer català impertèrrit que fa niu al meu Esperit. I també l'escolà que, junt amb el cor d'infants elevàvem fins les voltes majestuoses aquells clams de veus blanques que penetraven tots els àtoms d'aquell àmbit místic i misteriós que només tenen els Temples Gòtics: Santuaris de la Saviesa per antonomàsia. Imponent sentía estendre's per damunt els nostres caps d'infants, aquella atmosfera qye guardava en el seu Sí especial, les reverberacions màntriques dels KYRIES de tants segles, contrastant amb el nostre respirar inquiet i poruc.

En cada racó fosc d'aquella immensitat matemàtica i arquitectònica, hi ressonaven també les veus i el tràfec dels Companys Constructors, que encara tenen gravades les marques en la dura pedra de les parets del Temple. En aquesta Atmosfera Sagrada, l'Església Catòlica em va ensenyar a "MATAR JUEUS" quan jo era només un infant i aquella acció no podía ser altra cosa per mi que un joc, el sentit criminal del qual -lògicament-, no podia ser-ne conscient. Però de gran si que -estorat i horroritzat- he entès "allò" que cada any ens feien fer, com un ritus tradicional ple de "normalitat". Era l'anti-semitisme que el feixisme havia escampat per tot Europa, l'Església Catòlica també se'l fèia seu fins a l'extrem "pedagògic d'educar-hi els infants" Quants dels nascuts a les darreries dels anys quarantes no recordaran això de que faig esment ? Uns llargs taulons (dels emprats aleshores en la construcció) eren posats al sòl de la immensa nau, i tots els infants, acotats o de genolls, proveïts de masses de fusta, raspes de fusta i altres estris de fer soroll, a un avís del capellà, començavem a colpejar o picar violentament sobre els taulons i cadescu feia soroll amb l'"instrument" que tingués, originant-se un gran estrèpit, que ampliaven les majestuoses parets i voltes: AIXÒ ERA EL MOMENT CULMINANT DE "MATAR JUEUS", fins que a un altra avís, tothom quedava novament quiet, mentre el so terrible s'anava apaivagant.

Els quins ens ensenyaven amb vehemència que el Cinquè Manament de la Llei de Déu és: NO MATARÀS, ens ensenyaven de "matar", ni que fos simbòlicament als que "habien mort Jesús", estigma que els Jueus (així en general) portarien a l'esquena pels segles dels segles. I nosaltres , els "matavem per dolents". NO HA DE QUEDAR IMPRESSIONAT PER SEMPRE UN INFANT DAVANT FETS COM AQUEST ? Molta gent ho ha oblidat (fins per "quedar bé"). També han volgut "oblidar" el Tribunal de la Santa Inquisició, però el llast de sang de la seva història, no el pot amagar ningú. És mal que ja està fet, malgrat els penedimenst posteriors i altres neteges de façanes... La qüestió d'"anar a matar jueus" ja no és recordada, tal vegada perquè aquells anys de la post-guerra civil (Després del cop d'estat d'en Franco i els seus, vull dir), eren anys foscos, d'obscuritat mental i de por - una por gegantina dels botxins-, i de no cridar l'atenció per no alçar sospites... "Tothom havia de ser Catòlic" el qui destacava pel contrari tenía "carta de separatista", com anomenaven a tots als quins no pensaven com ells, els "vencedors".

Això de "matar jueus" venía -per mi-, a ser un d'aquells factors traumàtics que feien entrar o que introduïen als infants a aquell món incomprensiblei violent dels adults. Adults: allò que havíem de ser tots el dia de demà. El que si que "mataven" aquells nefastos costums és la veritable "innocència" dels infants, on encara tot és "nou i bo", i per estrenar. L'inevitable resultat era l'obertura d'un món sòrdid i terrible que entrava per la via de l'"educació" i, per tant, de quelcom que havia de ser après amb tota "normalitat"...

Manuel Luis Tatjé

Ja sé que sóc "pallissa" (tinc text per estona), però sempre us agraeixo la visita a aquest "portalet" filosòfic. Gràcies, de veritat amics i amigues ! Fins a la sisena entrada, Salut ! M.L.T.