(L'Adrià, un dels meus nets)
Vaig venir al món com en una boira. La dels afectes materns i infantils. Un món, (com passa comunament) d'entrada i en gran part, previst per Lleis naturals i genètiques: ja dins el ventre matern mateix, en aquells instants - únics en el temps - en que el meu cos surava en el llac aquós i càlid del meu actual orígen físic, on en el moment precís i matemàtic de la meva primera alenada d'aire, acompanyada del sabut plor davant l'inevitable trauma de la Llum i de la Vida, bo i emergint de l'uter sagnant i dilatat de la meva mare que, també, com està sentenciat, em va parir amb dolor, si bé amb la joia de portar al món el primer fill. Tot, com dic, era com dins una nebulosa, recollit i tènue, amb els primers temors incomprensibles i, amb el trauma persistent, de "no recordar" el "perquè havia tornat" al món físic, o més que el "perquè", si és que era, és, per causa d'algun "deure" concret a realitzar o algun "deute" per saldar...

No entendre els "perquès" (tan pràctics com filosòfics) de la Vida, és una de les qüestions que més aviat se'm van constituir com un pes de preocupació primerenc. El concepte "no-recordar" arribaria d'una manera clara, més tard, quan vaig "descobrir i comprendre", que no només es viu un cop "i ja està..."

Sinó que hom (i en mesures diverses) forma part de la cadena o Roda dels Retorns(transmigració de les Ànimes, vides successives o sense matitzar: la Reencarnació) quina "missió" és que l'ésser humà terrestre pugui anar repetint els Cursos de la Vida fins a superar-los.

L'idea de I'Infern és tanmateix cruel i despiatada, i només pot ser considerada des de posicions repressives i de poder. D'això l'Església Catòlica en sap "una estona".

La Roda dels Retorns tan sols es supera quan els "Cursos" doncs, son "aprovats", i, per tant, ja no caldrà tornar a la Terra, i les properes experiències s'ajustaran a Esferes Superiors. Aquesta idea, em sembla molt més lògica i justa que no pas el terrible "foc etern de l'Infern".

El món d'un infant és tan gran i tan petit alhora ! I cada retorn és una nova estrena, amb la memòria ben neta i, generalment, sense antics records d'events i circumstàncies d'anteriors existències.

L'infant sempre pot captar el bo i el dolent dels adults que l'envolten. Tot i això, és innocent i ple d'indefensió dins el seu perfecte "estat de Consciència". El Subconscient o Ego de la personalitat, encara no ha "ocupat" el vehicle físic perquè encara no està desenvolupat.

Per això l'infant te una percepció diferent de la Vida, de les persones, de les coses en general. Només quan el cos físic s'haurà desenvolupat suficientment per "assumir" aquest Subconscient, es produirà l' "ensamblatge", mitjançant el qual, l'infant, ja fet "home de la Terra", sentirà en la propia psiquis totes les tristes ansietats destructives que ( si no hi posa remei) marcaran la seva Vida. A part de poder "fer el bé", serà capaç de mentir i "fer el mal", tenir orgull i odiar, ansiar i envejar, de matar i de fer la guerra així com els perjudicis més grans als seus germans, als quals serà capaç de traïr per interessos materials, o per la mateixa causa de cobejança accelerar la mort dels pares d'una manera "subliminal" i fins i tot característica d'aquesta època. Una època batejada amb el nom de "Kali-Iuga" o "Edat del Ferro".

Des de la meva nebulosa infantil res no sabia ni esperava de tot això. I dins meu, com una llum radiant, hi feia niu allò que algú (amb el Subconscient consolidat, per descomptat) ha convingut de dir-ne l' "innocència" que, no és sinó una "lògica Essencial" incapaç de combregar amb la malignitat humana, si no és a l'alt cost de "convertir" l'infant a aquesta propia malignitat humana, que és el que, en trista realitat, fem els "adults" amb tots els infants per tal d'incorporar-los a la galdosa societat humana. Aleshores ja esdevé "un dels nostres...", o no. Potser ell no ho voldrà i serà diferent...

Des dels meus ulls d'infant, era bell, veure el món on hom ha arribat novament, aparentment, - només aparentment -, com si fos la primera vegada. Aquells tendres ulls eren com finestres en Primavera, esbatanades a la llibertat, a la llum, al paisatge, als colors i les formes, als núvols que em fascinaven, a l'aire vitalitzant, a la Vida física i en majúscules. Tot era tanmateix un llibre que s'obre i llisques per la primera pàgina, i amb la màgia i el misteri de no saber que trobaria en passar els fulls successius, en tan que era jo mateix qui hauria d'anar omplint pàgina per pàgina. Però aleshores tampoc recordava o pensava en el plor que acompanya l'experiència humana que, a més de joia i alegria, també i de forma ineludible, comporta dolor, sofriment i llàgrimes.

Sí, tot això venia acompanyant les primeres angoixes, ombres i temors, això és: la meva gran i inexplicable por. Bagatge de l'ahir ? Una "por" reflexa d'altres existències traumàtiques ? La fosca, el "regne" de les tenebres, la mort i tot el seu món tètric, tal vegada eren com "estigmes psíquics", els quals duia a sobre des d'aquell tendre moment d'arribar al món, i amb els quals havia i hauria d'acostumar-me a viure ? Potser també, amb els anys, aquesta por i el que per mi implicava i ha comportat, és base o fonament de les meves inquietuds espirituals infinites i inabastables...

Manuel Luis Tatjé

Gràcies amics si m'heu llegit fins aquí, i sinó també per haver visitat el meu "Blog". Continuaré la "NEBULOSA" en

pròximes entrades, si us abelleix de seguir-me llegint ho podreu fer. Si us ve de gust fer un comentari aquí també en teniu l'oportunitat, no us en estigueu, m'agradarà saber el vostre parer... M.L.T.