NEBULOSA III

Tan senzill com contemplar un raig de Sol filtrar-se per una finestra i ser-ne plenament conscient, sense que absolutament res destorbi aquell moment únic i irrepetible, dins aquesta successió d'ares que es perden miserablement en les continues mecanicitats intel·lectuals de la vida diària...

O tan difícil com aconseguir que el cervell descansi i el pensament "deixi de ser continu", persistent, neuròtic, i tanmateix, pensar únicament quan jo vulgui, quan a mi em convingui, és a dir, només i tan sols per propia Voluntat. Que el pensament cessi, que no actui quan no em calgui. I en tot cas, dominar-lo, amb ordres severes, que el calmin, l'amanseixin i sigui un veritable i manyac ruc.

És així, amb aquesta calma del "no-pensar", amb aquest descans de la ment egoica o subconscient, que tanmateix s'obren les portes de l'Ésser i la percepció de tot és radicalment "diferent i objectiva". És l' Estat de Consciència en que hom hauria d'estar sempre. L'únic i real "Estat de Consciència capaç d'erradicar el dubte i la negativitat compulsius que assolen la Terra.

Així pren importància la contemplació conscient de l'Univers en una nit estrellada, com meditar sobre els cicles de les estacions de l'any, com parar atenció veritable en els propis cicles vitals de la respiració, o dels batecs del propi cor, - tot fet amb "atenció Conscient" -, o simplement, restar passiu, esperant allò, allò que l'Ésser Intern vol dir a un mateix.

No sempre és senzill "fer callar" totes les veus que pul·lulen per la nostra ment amb la pretensió de "governar o dominar" la propia persona. Per això aquí el que realment es posa a prova és l'esforç de la Voluntat. A través d'aquesta i a "cops de Silenci", aconseguirem els nostres propòsits i saber del cert tots els "tresors i missatges" que te per comunicar-nos l'Ésser Intern, al que molts anomenen el "Pare-Mare", l'Ésser Andrògin Original que "tots" portem a dins. I que si no es fa quelcom del que aquí s'assenyala, les persones "no s'hi comuniquen", no s'hi saben comunicar, i no només aixó, sinó el que encara és pitjor: molts no saben que el tenen dins el seu Cor en forma d'una energia prístina, puríssima.

De petit, jo veia als grans com "gegants" i molts em feien por, altres m'inspiraven confiança i la meva innocència en aquells primers balbucejos era gran i, com dic, temorenca. Recordo no tenir "malicia" per res. Per això molts s'enreien de mi o m'enredaven, es veu que la meva cara els incitava i em delatava.

Només fins que no seria molt gran, més enllà de l'adolescéncia, no arribaria a comprendre que hi havia un mossèn que em grapejava. Jo tan sols tenia quatre o cinc anys. Què havia de saber i imaginar ? Quan vaig ser gran si que ho vaig comprendre el que significava que aquell mossèn - que em feia de mestre -, em pugés a la seva falda i em practiqués tota mena de pressions i tactejos. Després vaig descobrir "a que treia cap tot allò", que fins havia originat la mofa i l'enveja d'altres nois de classe que m'escridassaven com el "mimat" d'aquell mossèn.

Per coses així, com altres d'altre mena, la vida comensa, sovint aviat, a mostrar la seva cara crua, deprimida i miserable. Però no vull que sigui precisament aquest, el motiu d'aquestes ratlles.

L'important ara, és intentar recuperar parts, porcions de la puresa essencial d'aquell infant que havia sigut jo. Una corrua feta d'imatges vibra en el meu sentir d'infant, i de manera inconnexa pel meu intel·lecte massa inquiet, però d'una manera coherent i especial, pel meu cor, que si, que guarda aquells tendres i purs anhels, sense la necessitat mental i esperonant d'analitzar-los sinó de tornar-los a viure (si en puc ser capaç) de la mateixa manera càlida, maternal, original, "innocentment essencial".

Potser una de les primeres que em ve a flor de pell i d'Ànima, és la "protecció". Em sentia segur i protegit per uns gegants bons que em cuidaven i em mimaven verament: el meu pare i la meva mare. Insubstituibles progenitors de la meva existència en aquest món físic, responsables d'aquells meus primers anys de plor i sorpresa, de descobriments i rialles, d'oracions i foscors, de petits traumes d'infantesa, dels meus ulls oberts i apertura de sentiments nous de trinca, en tota la meva persona que s'acabava d'estrenar. Una gran protecció rondava per tot. Quan no la sentia (la protecció) feia acte de presència la meva terrible por. Aquella por que sentia perquè era capaç de captar-la en o dins el meu univers més proper

-quan hi havia quelcom capaç de fer-me-la sentir.

Potser si era tan conscient de la por era perquè també era tan conscient de sentir-me protegit pels meus. De gran he "deduit" que molts infants en tenen de por... Però no m'agraden aquest tipus de deduccions. Jo conec la meva de por infantívola i per mi no tenia parió.

Però també tinc present "com perdre'm" de la meva, aleshores, novíssima realitat, com en un jardí encantat, contemplant la vegetació al Sol, les evolucions aparentment efímeres i meravelloses de qualsevol insecte volador o trapezista, les ombres curioses que la llum solar generava en les parets de davant de casa meva, on s'obria un món d'imaginacions que només poden tenir els infants...

O deixar-me dur perls aires, seguint els vols dels ocells que passaven en bandades rascant el balcó de casa i volant en perfecta i majestuosa formació bo i donant la volta al campanar de la Seu.

Orenetes de la Primavera, coloms de tot l'any, núvols incansables al vent, per sota la blavor impòl·luta del cel estimat, aquells turons pròxims i damunt seu la Torre de Santa Catarina, bastió alarb de la llunyana història d'aquestes mil·lenaries terres, al fons, incòlume, la Serralada dels meus somnis: MONTSERRAT.

Manuel Luis Tatjé

Arribats a aquesta tercera part o "entrada" no tinc més que remerciar-vos novament el vostre interés per aquesta lectura personal, i agraïr la vostra visita al lloc. Ben aviat trobareu la continuació de NEBULOSA cas que volgueu seguir en aquesta lectura. No us oblideu de fer un comentari si així ho desitgeu. Salutacions ! M.L.T.