NEBULOSA VI

La Vida en si, és un trauma i una gran prova alhora, per bé que no tothom ho veu així. N'hi han que es miren la Vida en la part més superficial, altres en la part interna, i encara altres, que procuren de cercar l'equilibri entre aquests dos aspectes, sense oblidar-ne cap. Els quins dediquen la Vida a la part externa o superficial, rarament queden satisfets, perquè el món material, dels sentits, que és l'extern, mai no dona complida satisfacció als anhels de l'Ànima o de l'Esperit. Les eventuals "satisfaccions" materials sempre son incomplertes.

L'Ànima sempre queda issolada, trista, amb aquella recança de la no-realització o del no-aprofundiment, quan se la deixa de banda, quan se la ignora i, sobretot, quan el que pren més importancia en la Vida son els factors externs: tenir casa, molts diners, poders, l'afany d'acumulació com a prioritat, etc. Quan en la Vida només importa això, fins a l'extrem de ser injustos, prepotents, capaços d'atropellar qualsevol per tal d'aconseguir aquells interessos materials, l'Ànima plora, l'Esperit està trist, el Cor sagna i encara una cosa més important: La Consciència avisa,tan si la volem sentir com si no...

Estic segur que aquesta no és la "missió" amb la que venim a la Vida. Ens cal ser auto-revolucionaris, però en un sentit ferm d'arribar a l'auto-equilibri. Ens cal viure en la part física: treballar, menjar, dormir, ser austers però equilibrats en l'economia. Però no fer d'aquests factors, sobretot del darrer, el "més important de la Vida". Donat i recordant que, aquí, només hi som de pas, i que "TOT" es posa a la nostra disposició en aquesta Terra (que podria ser meravellosa) ens cal fer-ne un Us, no un ABUS. Que ens cal generar i equilibrar, perquè la Humanitat que ens ve al darrera pugui fer el mateix ben acuradament seguint l'exemple dels seus predecessors. Però al pas que anem es fa difícil. Perquè avui per l'Economia i el Poder es segueix matant més que mai. Fins i tot en nom de Déu, com al passat.

I és curiosa la indefensió amb la que arriba l'home a la Terra, quan neix. La indefensió fisica (sobretot), amb el contrast d'arribar d'arribar, després, a l'altra extrem, tan per bé com per mal, de fet, aquesta serà l'opció que ell tindrà, -te- per triar. Però en definitiva, que feble, que indefens arriba l'home al món en contrast amb les cotes que, més endavant podrà assolir amb el seu desenvolupament, tan físic, com psíquic, com espiritual. Sembla mentida, quan hom mira un nadó, que ell mateix, el dia de demà, al cap d'x anys, pugui premer un botó i fer esclatar una guerra, o tot el contrari, que aquell nadó pugui ser un gran il·luminat, que pugui ajudar la Humanitat i avançar en les cotes de l'espiritualitat.

Dins meu hi ha encara avui una "sensacio" (no sé si es prou ajustat qualificar-ho amb aquesta paraula) m'etreviria a dir que innata, o que venia en mi des del moment mateix de nèixer, i és aquest veure el món amb una alegria particular i especial, i a les persones com "totes bones" a priori, com que el mal no existís, com que tots forméssim part d'una gran germandat humana on l'Amor i la col·laboració fossin el primer en tot i per tot alhora de conviure tots junts en aquest Planeta, grans i petits, gent ja de molta experiència i nou-arribats per aprendre-ho tot. Aquesta "sensació" o "sentiment" està ficat dins meu, jo el sé al meu interior i m'aflora del Cor a tota la meva persona. Això, però, juntament amb aquella por latent que sempre m'ha acompanyat, des d'aquest ahir obscur d' "altres existències" on el resultat de velles experiències -sento- en l'home espiritual com les múltiples capes d'una seva.

No tinc la saviesa de recordar els meus "ahirs" però sé que he vist el món més vegades, és com un pòsit que restés espès i pesat després d'haver-se evaporat el vi de la bota. Vull dir el pòsit de l'experiència, el pòsit d'aprenentatges diversos, el pòsit de diferents papers en els diversos però similars "teatres del món o de l'existència". El pòsit acumulat de diferents anyades, que sempre és l'aval o garantía interna de la present existència. L'aval que ens fa més o menys nobles i honrats, sincers o mentiders, dignes de confiança o traïdors, el que reafirma "quin és el paper de la nostra existència i ens atía per continuar creixent, dins les diferents etapes per les que es teixeix el desenvolupament de l'ésser humà. O res de tot això pel que no n'és conscient o no ho sent dins seu com un horatge constant, fresc i vital.

Manuel Luis Tatjé

Continuaré aquestes reflexions en l'entrada setena, si us abelleix de seguir llegint, en tindreu ocasió. Ai! Ai! Ai! que ja us surt fum del cap ! I hauré d'anar a avisar als bombers ! M.L.T.